Una vegada una persona em va dir que tot al teatre és mentida. Després del xoc que em va fer el comentari, vaig rumiar-lo un moment i em va semblar endevinar-hi un error: no és mentida, és ficció, li vaig dir, i em vaig veure en la necessitat de fer-li un aclariment immediat perquè entengués una veritat subtil: mentir és “enganyar” i la ficció no ens enganya, i a més a més “l’acceptem”. La ficció imita la realitat mentre que la mentida la traeix. La ficció és, doncs, una forma de veritat expressada amb les eines de l’art, com la Literatura tota. L’afirmació d’aquesta persona i la meva em van obligar a pensar-hi pregonament per entendre de què parlem realment quan parlem de mentida i de ficció, i del que parlem realment és de per què necessitem la mentida de l’art, que és la de la cultura i que és la del llenguatge. La paraula mentida la substituïm per la paraula ficció i tot pren un altre caire: necessitem la ficció de l’art, que és la de la cultura i que és la del llenguatge perquè necessitem preguntar-nos per aquest per què, aquest interrogant al qual responem des de la Literatura, i en ella hi cap el teatre. El dramaturg ha escrit una mentida? Menteix el director amb l’obra que escenifica? Els actors i les actrius ens menteixen? És evident que hi ha una confusió, perquè en el que anomenem el pacte de la ficció juguem (fixeu-vos en el verb!) a “fer veure que ens creiem” la mentida, i això vol dir que com a lectors o com a públic acceptem aquesta mentida que no ho és perquè és una altra cosa, i hi insisteixo: és ficció! A ningú li agraden les mentides, però de les ficcions en som uns absoluts devots! No hi ha cap més mentida en el teatre que els personatges que siguin mentiders, de manera que veiem imitats els mentiders reals, pot ser en forma de comèdia, tragèdia o tragicomèdia, però aquest és l’encant de la ficció, fins i tot diria que és el seu encanteri: és aquella màgia en la que tots i totes participem, i per això ho expresso amb paraules esotèriques. Però no perquè hi hagi res ocult, sinó per exposar-ne allò essencial. Si diem que la Literatura és mentida estem dient una veritat però tergiversada, entre d’altres raons perquè en aquesta mentida és tot veritat, per elements com la versemblança, la mimesi o fins i tot la paròdia. Quin és el gran tema de la ficció? Què la diferencia de la mentida? Que no ens enganya sinó que ens retrata, i per tant tracta de la condició humana. En la condició humana també hi ha mentiders, però llevat que l’obra tracti temàticament sobre la mentida i els mentiders, ella, en si, mostra la veritat sobre aquest tema; és a dir, la mentida és, doncs, un element més de la ficció. Pot ser-hi o no ser-hi si en l’obra de què parlem es treballa o no el tema, però és evident que no “tot” és mentida. Inclús podem ser més contundents i afirmar el contrari: “res” és mentida. La veritat de l’art és la seva pròpia naturalesa artística. De fet, no conec millor manera de combatre la mentida que amb les eines de la ficció. I a qui pot molestar la ficció? Als qui manipulen el sistema, als qui tenen el poder, als qui volen unes societats d’ovelletes obedients que faran el que convingui per castigar les rebels ovelletes negres. La ficció t’ajuda a reflexionar sobre la condició humana denunciant la part més perversa que no és altra que la mentida, la mentida del sistema, al qual no hi ha res que li agradaria més que tots penséssim que en el teatre, o l’art, o la literatura, i en totes les branques de la creativitat, “tot” fos mentida. Perquè el poder no vol que creguis en el teu propi poder i en el de la resta de gent. La ficció ens enforteix, no en tingueu cap mena de dubte. Et permet tenir criteri propi a més a més de passar-ho bé amb el talent dels textos que basteixen la veritat des de la seva estètica. I quina funció fan? Entre d’altres, alimenten la teva ment, la capacitat de pensar per tu mateix, i sentir plaer amb aquesta capacitat. La ficció no és un complement del nostre dia a dia, sinó el seu fonament, si més no per a tots els qui estimem la creativitat, la qual cosa vol dir estimar la llibertat, i això al sistema no li agrada gens, i per això intenten que la cultura ens sembli una pèrdua de temps, i una manera és dient-nos que en l’art tot és mentida. Cap mentida, senyores i senyors poderosos! La ficció ens fa lliures, per molta por que us faci la nostra llibertat. I el plaer de la llibertat intel·lectual és el súmmum! Vols pensar pel teu compte i alhora passar-ho bé? Doncs ja fa temps que s’ha inventat l’objecte que ho permet, i es diu llibre. Recordem que el llenguatge és el múscul de la ment, allò que la fa forta. Llegiu tant com pugueu, i tan variat com pugueu, perquè guanyareu espai de llibertat en les vostres ments, i jo crec que això és el que ens fa guapos i guapes alhora que, tanmateix, i assumim-ho, ens endinsem en els perills del sistema. Pensar per tu mateix o tu mateixa a ulls del poder et converteix en antisistema i per tant en el seu enemic o enemiga. Una societat que no es deixa enganyar és el malson del poder, i més quan estem armats i armades amb la ficció; aquesta és l’autèntica batalla en la guerra per la llibertat d’expressió. Perquè la llibertat d’expressió és llibertat de pensament, en solitud o en grup; això sí que fa pànic al poder, que li diguem a la cara que la mentida és una cosa i la ficció una altra. Sabem que hi ha perills però aquests no ens han de fer renunciar a la nostra llibertat perquè sinó el sistema se’ns menja plàcidament o amb violència. La ficció té la força de rebentar els tabús i és i ha de ser políticament incorrecta si cal, la qual cosa no vol dir que deixi de ser elegant, bella, preciosa. Tot el que hem dit a favor de la ficció inclou el que diem contra la mentida, i a partir d’aquí gaudim amb la ficció perquè és gaudir de la nostra llibertat.
