Em fa il·lusió apartar-me de les ressenyes literàries per presentar-vos en Lluís Ortega Call, un escriptor novell que acaba de publicar la seva primera obra: Crónicas Ankhatu – Origen, una novel·la fantàstica ambientada en l’ambiciós món de Valdarion.
Us porto una breu entrevista per conèixer una mica més a l’autor i fer-vos agafar ganes de llegir sobre els Ankhatu, uns éssers esquelètics privats de records que es pregunten el motiu de la seva existència mentre intenten forjar-se un lloc al desafiant món de Valdarion. Una novel·la de lluita i descobriment, de preguntes existencials sobre la vida i la mort. En resum, com diu el Lluís, una història èpica de conquesta i resistència.
Què et va inspirar a crear els Ankhatu, hi ha alguna història darrere d’aquesta idea?
Curiosament, no fa més d’una setmana, mentre conduïa, pensava en com havia arribat a crear els Ankhatu.
La veritat és que van ser, més o menys, la sisena o setena raça que vaig inventar. Abans d’escriure sobre una raça, m’agrada imaginar-ne tots els detalls: la civilització, la cultura, l’arquitectura, l’estructura social, l’aparença… La idea dels Ankhatu em va venir de sobte, i em va semblar estranyament interessant trencar amb la imatge establerta que els esquelets havien de ser sempre els malvats. Per això van néixer els Ankhatu: volia crear una civilització d’esquelets, però que trenqués amb la idea típica dels no-morts.
Com et pots imaginar, de seguida em van influir totes les referències que tinc sobre aquest tipus d’éssers. Però, precisament perquè no trencaven amb l’estigma que diu que un esquelet ha de ser malvat o un ésser sense voluntat, en vaig descartar la majoria. Tot i això, hi va haver un record que no vaig poder evitar recuperar perquè em semblava genial per a la meva nova raça: el sentit de l’humor que tenien (o almenys així ho recordo) els esquelets de la pel·lícula Evil Dead 3, que crec que aquí es va titular L’exèrcit de les tenebres.
No sé per què, però recordava que aquells esquelets, tot i ser evidentment malvats, tenien un toc d’humor (com tota la pel·lícula, evidentment).
Curiosament, tot i que a la novel·la s’explica que el sentit de l’humor és una part molt important per a ells, rara vegada el veuràs. Però no puc explicar-t’ho sense fer-te un “spoiler”.
Com vas triar el nom “Ankhatu”? Té algun significat especial per a tu?
Per cada raça que escric, un dels punts que també tracto és quin tipus de llengua tindrien. Els Ankhatu van ser una sèrie de proves i errors (com la majoria que he fet) fins que vaig trobar el que m’agradava i que sonés d’una manera determinada.
A més, en el cas dels Ankhatu, vaig estar buscant paraules de l’antic egipci i del sumeri. Ankh, si no recordo malament, significava “vida” en antic egipci. Tot i que potser ara m’estic fent la gran inventada, em vol sonar que la cosa anava per aquí.
Si poguessis convidar un lector a descobrir Crónicas Ankhatu – Origen amb una idea, frase o cita del llibre, quina seria?
Si t’atreveixes amb batalles èpiques, combats implacables i aventures en un món on no només conviuen les races que coneixes, sinó també criatures úniques que mai no havies imaginat, llavors aquest és el teu lloc.
Hi ha algun personatge o situació al llibre que estigui basat en alguna persona o experiència real?
No, almenys que jo en sigui conscient. Tot i això, és cert que hi ha el nom d’un personatge dedicat a un amic, però no pas el seu caràcter, que no hi té res a veure.
Ara bé, a la segona i tercera part de Cròniques Ankhatu, sí que hi ha personatges que, no només porten noms a mode d’homenatge, sinó que també tenen algun tret característic d’alguns amics.
Quin impacte esperes que la teva novel·la tingui en els lectors? Hi ha algun missatge o reflexió que desitgis transmetre?
La veritat és que, quan escrivia la novel·la al principi, simplement em deixava portar pel que sentia. Com que vaig escriure les tres primeres novel·les una rere l’altra sense parar, va ser en tornar a revisar la primera per deixar-la més polida quan em vaig adonar que havia de cuidar i polir certs aspectes que, amb el bagatge de tantes pàgines escrites, ara veia d’una manera diferent.
La història dels Ankhatu és la història d’aquells que tenen una aparença totalment oposada al que realment són. Semblen els típics dolents, però en realitat, l’únic que volen és viure i descobrir el món sense fer mal a ningú. Com et pots imaginar, això no serà tan senzill, i aquí és on rau la gràcia: viure, a través dels seus personatges, aquesta frustració i patiment, aquest conflicte intern de veure’s obligats a fer allò que tant odien i no poder dedicar-se a gaudir de la vida que, en realitat, es mereixen.
Això, la pèrdua d’éssers estimats i tot aquest ventall d’experiències que et pots esperar d’una aventura d’aquestes dimensions… perquè no oblidem que es tracta del naixement d’una civilització; no és només la història d’un personatge. Però crec que és a la segona part on exploro més tot això, a través de cadascun dels protagonistes, amb una visió més íntima i profunda, viscuda des d’un prisma més personal.
Tot i això, el meu objectiu principal és que, com a lector, vegis com evoluciona aquesta raça enmig dels conflictes, les guerres i les aventures, que no oblidem que estan envoltades de màgia i batalles.
Com descriuries el teu procés creatiu: tens algun ritual d’escriptura peculiar o alguna rutina per crear la teva màgia literària?
La meva rutina perfecta seria, de bon matí, aixecar-me, prendre alguna cosa calentona i començar a escriure amb el so de la pluja de fons. Cosa que, amb la sequera que portem, et pots imaginar que no ha passat gaire sovint.
Tot i això, intento enganyar-me i em poso música i el so de la pluja de fons, o el crepitar d’un foc. Segons l’escena on estic, també faig que la música m’acompanyi amb el ritme adequat.
Pel que fa a l’organització de la història, la veritat és que tinc clar des del primer llibre com acabarà tot, però és sorprenent, emocionant i gratificant descobrir com la història va evolucionant a mesura que l’escric. Jo mateix m’he sorprès anant per camins als quals la història m’ha portat sense voler-ho.
Quina és la part més difícil de ser escriptor? I la més gratificant?
Buff… si parlem del procés d’escriure el llibre, et diria, sense cap mena de dubte, que corregir i revisar l’obra és la part més difícil. En aquesta primera novel·la, va ser un mal de cap terrible.
Jo soc una persona que no té recursos per contractar un bon corrector, fet que m’ha obligat a esforçar-me, aprendre i revisar una i altra vegada el text per intentar que quedi decent. Després, la part de l’edició i el format tampoc es queden curtes. Escriure i viure la història mentre l’escrius és el que realment és màgic, perquè, tot i tenir idees i saber cap on va, sovint m’he trobat sorprès jo mateix pel que estava passant. Fins i tot quan feia diàlegs entre alguns personatges, aquests sorgien de manera espontània, i era gairebé com estar mirant una pel·lícula.
Ara bé, si parlem en termes més generals, pel que estic vivint ara mateix, començar com a escriptor és molt complicat, sobretot si no tens un grup o una editorial que t’ajudi en tot el procés. Jo, de moment, autopublico, així que només sé què és fer-ho tot tu mateix. Això, a més, implica, com és lògic, que hagi de tenir la meva feina a part per sobreviure.
I la part més gratificant? Primer, veure que has estat capaç de fer-ho, i segon, que hi ha gent que no coneixes que s’ha comprat la novel·la i li ha agradat. Això, que és tan esperable com lògic, no deixa de causar-te unes emocions molt gratificants.
Quina és l’obra literària que t’ha marcat més? Creus que ha influït en la teva escriptura?
La primera que em ve al cap és la tetralogia d’Odissea de l’espai, d’Arthur C. Clarke, especialment la tercera part, així que imagino que deu ser aquesta.
Quines passions o interessos tens fora de la literatura? Creus que aquests es veuen reflectits en la teva novel·la d’alguna manera?
La principal, et diria que il·lustrar. De fet, les portades són il·lustracions i dissenys meus, i també tinc molts personatges de la novel·la dibuixats.
Per desgràcia, la gran majoria d’il·lustracions que vaig fer durant el 2024 les vaig perdre per una sèrie d’errors informàtics difícils d’explicar, i va ser un cop dur. Però sé que, amb el temps, les tornaré a fer.
Després vindrien el cinema i els videojocs. Sobre si estan o no reflectits, et diria que, pel que fa a les il·lustracions, no; és més aviat al contrari. Però, pel que fa als videojocs o al cinema, clarament tinc influències que, encara que no en sigui conscient, hi són. Totes aquelles pel·lícules que han tingut un impacte en mi segur que m’influeixen a l’hora d’escriure. I algunes vegades m’he sorprès en adonar-me, mentre dissenyava races o personatges, de com algunes d’aquestes influències hi eren presents.
Hi ha vàries novel·les planificades sota el paraigües de les Crónicas Ankhatu, ens podries donar alguna pista de l’abast del projecte?
Quan vaig començar la segona novel·la, ja vaig veure clar que amb dues no en faria ni de bon tros. Així que vaig pensar que seria una trilogia. Però, quan estava escrivint la tercera, vaig adonar-me que hauria de ser, com a mínim, una tetralogia.
I dic com a mínim per prudència. Pot ser que, quan comenci la quarta part, necessiti una cinquena. Però si m’hagués d’arriscar, diria que amb la quarta ja podré explicar tot allò que tinc al cap i tancar aquest arc. Tot i això, els Ankhatu són una creació que m’agrada tant que ja tinc diverses idees per continuar amb altres històries.
Si parlem fora dels Ankhatu, també tinc un projecte amb dues novel·les en camí sobre un grup d’aventurers totalment diferents. Tot i estar ambientades en el mateix món, Valdarion, aquestes novel·les no tenen res a veure amb la història ni amb els llocs on es mouen els Ankhatu. Aquestes dues novel·les tenen un to totalment diferent: són una sàtira amb humor i plenes de situacions i personatges absurds.
Web: https://lluisortegacall.com/
Instagram: https://www.instagram.com/lluisortegacall
Facebook: https://www.facebook.com/share/1BF3a41BsX/
