Per algú incapaç de planejar gairebé res a la seva vida, trobar-se un dia al Phenomena de Barcelona mirant They Live de John Carpenter amb una restauració decent en 4K és tan poc sorprenent com previsible. Qualsevol afer menor unes hores abans podria haver fet que em quedés a Vic a fer una volta pel Mercat Medieval, però un equip de cineclubistes amb una missió va formar-se, i jo m’hi vaig sumar. Aquesta incertesa alguns la catalogaran en una clara falta de maduresa o de caràcter, però deixar-se endur per les circumstàncies no és patrimoni exclusiu de petits i dèbils, també ho és dels atònics convençuts. La visió d’aquest film del Carpenter, però, m’ha despertat d’aquesta atonia general, obligant-me a escriure aquestes ratlles. Espero que no us avorreixin en desmesura:
Terror i Ciència-ficció: Marc ideològic
Soc poc aficionat al cinema de terror i a la ciència-ficció. No és que els odiï ni que no em diguin res, però sempre m’ha semblat una espècie de trampa crear-se un món a la mida de les idees que volen posar-se en joc, donar-se la possibilitat de ser massa explícit per facilitar el poder expositiu del cinema. És cert que totes o gairebé totes les pel·lícules ho fan, però en aquest sentit, aquests dos gèneres són els que menys amaguen aquest joc, perquè en el seu imaginari són els que es permeten més llicències. A més, en la ciència-ficció, les seves temàtiques solen ser molt elevades i transcendentals, i jo ja tinc prou feina en la meva realitat més immediata: temporalment, tan sols puc mirar a unes quantes hores vista en el futur (el passat, en canvi, em tortura amb la seva infinitat de detalls i possibles frustrats) i, espacialment, no gaire més enllà de la plana de Vic. O sigui que sí, honestament, sempre he considerat aquests dos gèneres innecessàriament excèntrics i a estones pedants. Intento explicar-me:
Començant amb la ciència-ficció, un parell d’exemples: Her, de Spike Jonze, i ExMachina, d’Alex Garland[1]. Dues pel·lícules que es mouen en l’àmbit de la IA. Com he dit, el tema és elevat; ara sembla tocar-nos a tots, però aquí no parlem del ChatGPT, sinó del concepte general de la IA, el que haurà de decidir el nostre futur com a espècie humana. Però el dilema, el que està en joc, és, en el primer cas, fins a quin punt depenem de la resta de la gent i, per fer-ho —aquí és on ens trobem amb tota l’explicitat—, cal que vegis com fins i tot una màquina pot satisfer aquesta necessitat. En el segon, es parla dels elements que condicionen el nostre caràcter i la nostra forma de veure el món. Per fer-ho, t’ensenyen literalment un nou ésser creat des de zero. Les dues pel·lícules, com tota la ciència-ficció, han de recórrer a aquest imaginari futurista i a aquests temes tan greus i complicats per poder materialitzar uns conceptes que es poden entendre amb més subtilitat. Al final, de temes reals n’hi ha pocs; sempre parlem del mateix.
Agafant un clàssic: Blade Runner[2]. Aquesta pel·lícula necessita crear uns nous éssers, els replicants, per parlar-nos de la condició humana, del pas del temps i de la mort que ens espera. La volta que fa aquest gènere és grandiloqüent; mira molt lluny per veure
el que tenim a un metre. Si fos un anticapitalista convençut em remetria a Guy Debord i diria que la ciència-ficció segueix la necessitat estructuralista de complicar-ho i codificar-ho tot, que és l’aliada del capitalisme. La pregunta que em faig és quants robots, societats, mons i màquines fictícies, quantes parafernàlies haurem d’inventar per insistir en el que en Woody Allen ja ha dit amb un parell de frases? La fantasia fa el mateix, em direu. Sí, però va a la seva bola, no necessita vincular-se explícitament amb la realitat ni donar-se importància amb el destí de la humanitat.
En el gènere de terror el procés és semblant, però els recursos retòrics i narratius es centren en elements més sàdics i menys agosarats ideològicament. No miro gaire terror perquè la sang i la tensió desmesurada, així com el poc valor a la vida humana —la banalitat de la vida i la mort, podríem dir— té uns efectes sobre mi massa forts. Sigui terror psicològic o gore desacomplexat, en general es necessiten grans dosis de traumes i sang per arribar a parlar-te de coses que es podrien fer amb més delicadesa. Com a exemple, posaré un dels últims slashers que vaig veure a TerrorMolins: The Puppetman. Tracta d’una noia amb un ens a dins que li fa destruir o matar a qualsevol que s’acosti o estimi. Vaja, una metàfora sinistra sobre com alguns tenim un interior autodestructiu que saboteja les nostres relacions i que aspira a la soledat. Perquè empassar-me, llavors, tants litres de sang, ossos trencats, morts d’adolescents lleument procaços… El més curiós del terror és que, contràriament a la ciència-ficció, atrau molta menys gent.
Aquest argumentari, com ja haureu detectat, fa fallida per tot arreu: el cinema és tècnica en crear-lo i sensibilitat en experimentar-lo; si el reduïm al seu missatge final o a les seves possibles interpretacions, podríem limitar-nos a simples epigrames. Cada gènere utilitza les seves convencions per crear una experiència diferent i els espectadors, cadascun dels quals porta una motxilla diferent carregada al darrere, es decanta per un gènere o un altre. No es mira terror per treure’n un entrellat profund, sinó per viure una experiència sensorial que duu al límit. Es mira ciència-ficció, no per les proposicions que pugui amagar el film en qüestió, sinó per l’experiència de veure a través d’un món fictici paral·lel al nostre, però més comprensible. Personalment, la meva motxilla no em permet gaudir plenament del terror ni la ciència-ficció —amb alguna excepció, com veureu a continuació—, i d’això no en tinc una explicació prou conspícua[3].
Entenent això, últimament no he estat sentint que fos prou fidel al cinema en qüestió. Com rebutjar films, d’entrada, només pel seu gènere? Com pot tenir-se una idea pura de cinema[4], quan ja s’ha demostrat i redemostrat el seu eclecticisme? Com ja he dit, veure el cinema és una experiència, la resta són gustos; hi ha tallats, cappuccinos, latte macchiatos… Però sempre acabo preferint el cafè sol, i últimament també descafeïnat.
Al Phenomena, John Carpenter
Tornem a l’expedició al Phenomena aprofitant el festival Phantasma, una setmana plena de programació de Terror en la qual vaig acabar en una sessió de They Live, de John Carpenter. Abans d’entrar, miràvem els tapissos i els pòsters que decoren l’avantsala. Un bon moment per recordar la poca cosa que sé de l’autor.
Aquest director és venerat per qualsevol amant o aficionat al gènere de terror, amb el qual també hi barreja elements de fantasia i ciència-ficció, una forma de fer amb dos referents de gran prominència: Edgar Allan Poe i H.P. Lovecraft. No em puc declarar un expert en aquest director ni aquest gènere, ni de bon tros. Només havent vist tres pel·lícules seves —Halloween (1978), The Thing (1982) i They Live (1988)—, no m’hauria d’atrevir a fer aquests opuscles, però quan servidor creu tenir una idea clara sobre algun tema, no val la pena refrenar l’excitació, millor exposar-la tal com raja.
Halloween té tots els elements que dels slashers es demana en festivals com Sitges o TerrorMolins —els més bàsics són la sang, el psicòpata i els adolescents— i és, molt probablement, l’exponent més evident d’aquest subgènere. La solidesa i precisió en la narració d’aquesta macabra història és segurament el que més m’hi atrau; es veu com el Carpenter no s’està d’hòsties. A The Thing, tot va per uns altres verals, però les imatges pertorbadores hi segueixen sent, inclús en un grau superior. La història discorre en un campament a l’Antàrtida on hi va a parar una bèstia alienígena que es menja els éssers vius i en fa còpies exactes. El film funciona molt bé i, vaja, és un clàssic. Es manté, també, l’impertorbable «anem per feina»; veus que hi ha una economia austera en discursos i dissertacions massa etèries. Si d’alguna cosa parla aquest film, és que les coses no són el que semblen i que les persones no som tan poderoses com ens creiem. Seguint els cànons del bon terror, una abundant profusió de sang és servida i un grotesc joc d’òrgans i teixits es desplega davant els nostres ulls. Resulta que la crítica va desbudellar la cinta, però al final, com sempre, ha quedat demostrat que no hi ha crítica més fiable que el pas del temps.
Havent tocat tots els temes, arribem al film del qual he vingut a parlar i que, per si a algú no li ha quedat clar, vaig veure al Phenomena: They Live. La meva visualització va ser
circumstancial, no venia amb una convicció ultraterrenal a veure-la. Ni tan sols vaig saber ben bé què anava a mirar fins que no vaig ser-hi. El nom de John Carpenter tampoc em despertava cap emoció especial, tan poca emoció, diria, que no creia que fos un tret diferencial que dirigís això o allò. Doncs bé, ja haureu endevinat que vaig tenir una revelació.
La revelació: They Live
Tot comença amb un forçut de manual —a l’estil Kurt Russell a The Thing— caminant per uns EUA d’edificis a mig fer, obrers suats i misèria a les cantonades. Des d’un bon principi ens queda clar que el protagonista no és de paraula fàcil, però que tampoc es deixa enredar per ningú. Una entrevista de feina descoratjadora ens confirma que aquest tio ben plantat amb camisa de franel·la de quadres i texans es troba en la misèria més absoluta, i que el sistema no té cap intenció de solucionar-li res. L’ambient, a sobre, és, com a mínim, estrany. Un predicador parla d’una mala gent que no respecta l’esperit humà, que ha absorbit els dirigents del país —parla dels vertaders amos del capitalisme?—. La gent, en general, sembla absent. A l’obra, la plantilla és del sindicat! Desvagats! Què està passant aquí? Però és justament a l’obra on el nostre protagonista coneix un altre home dur, que no sembla ficat en els merders del sindicat i que va per lliure, amb el qual hi mantindrà una relació distant i masculina, fiant-se poc de la seva simpatia, que tampoc és que li sobri. Ell li ensenya un lloc on menjar i dormir, i és allà on tornarà a trobar-se amb aquests senyals rars de predicadors avisant de l’apocalipsi i d’induccions massives. Fins ara, tot s’ha limitat a l’observació, i així serà fins ben entrada la mitja hora, quan la situació que els bojos predicadors activistes anunciaven es fa real. I quina és aquesta situació? Que hi ha una invasió real d’extraterrestres ultraeficients que pretenen explotar el món fins a rebentar-lo, treure’n beneficis fins al final. El nostre heroi forçut i taciturn, un cop ha descobert la veritat —a través d’unes ulleres de sol ben xules—, no dubta a actuar. Sol, evidentment. Les coses no li van del tot bé, així que busca un aliat; el míster de l’obra, evidentment. L’escena que se’ns regala per a convèncer-lo és memorable, són 5 minuts a puny descobert, sense rendició, arribant a unes cotes de mesellisme hilarant.
A partir d’aquí la història s’accelera, i ja no hi ha descans —l’«anem per feina» de John Carpenter tan respectable—. Morts a carretades, però d’un macabrisme contingut. El final no l’explicaré, per si de cas. El que sí que cal explicar és que aquí hi vaig veure conjugades les dues característiques essencials del gènere de ciència-ficció i el de terror: aquesta mena d’hipèrbole excèntrica per executar el seu missatge. Però la història, amb un missatge descobertament polític i amb tocs d’antisistema, no em va embafar com sol passar-me amb la càrrega desmesurada d’artefactes imaginaris i pedants (la majoria) de la ciència-ficció i el paroxisme lúdico-sanguinari del terror. La gràcia màxima d’aquesta pel·lícula —i d’aquests altres films del John Carpenter que he vist— és que es tracta d’un món com el nostre, on el que passa té una encarnació molt clara i poc rebuscada, sense conceptualitzacions massa pretensioses ni fer voltes massa llargues. Un joc ben simple, però potent. Insisteixo, l’«anar per feina» de John Carpenter.
No es tracta d’una subtilesa especial, d’un càlcul ben fet, just al contrari. A They Live els extraterrestres fan cara de morts i són els triomfadors del capitalisme. La denúncia és procaç i extremadament explícita, no deixa lloc a la subtilesa (no era el que demanava més amunt!), però en aquest fer a cara descoberta s’hi troba una honestedat sincera; com si els músculs grecoromànics inflats del Roddy Piper no poguessin prometre altra cosa que clarividència i literalitat. És fàcil d’entrar en aquest joc, la seva senzillesa el fa més real.
Així, quan a l’exuberant pantalla del Phenomena veia els dos forçuts protagonistes fent trontollar el pla malèfic dels extraterrestres, sentia una força i una convicció que feia temps que no notava en aquests gèneres, i tot m’indicava que hauria de veure més coses del John (ara ja hi ha confiança), perquè, pel que sembla, aquest mai s’ha volgut perdre entre tecnicismes ni complexitats d’alta volada; té un missatge (no defuig dels seus temps), un estil (lacònic), i va per feina. Tal convicció supera qualsevol «impuresa» del seu cinema, que pel que veig, sempre ha rebut per part dels crítics. Amb ell, el gènere de terror i la ciència-ficció es veuen menys acomplexats, perquè crec que ell tenia uns principis, i si utilitzava les convencions d’aquests gèneres era perquè altra cosa no li sortia.
Us recomano, doncs, que mireu John Carpenter, i si és en una sala de cine, millor.
Jo, recomanant terror i ciència-ficció…
[1] Aquests exemples són representatius d’una ciència-ficció quelcom més minimalista, amb la clara finalitat de no confondre una temàtica excèntrica amb una producció excèntrica, tot i que poden venir acompanyats.
[2]La idea surt del llibre de Philip K. Dick, però tot el que dic és també aplicable a la literatura.
[3] És cert, doncs, que heu estat llegint un feble argumentari per tan sols justificar un gust personal fonamentat en les àrees grises del meu cervell.
[4] Referint-me als qui creuen tan sols en una doctrina cinematogràfica: l’Albert Serra, en Tarkovski, l’Antonioni, l’Ozu… Amb els quals he intentat congeniar ideològicament.
