Si una cosa puc afirmar d’Albert Sánchez Piñol i la seva obra és que el trobo divertidíssim, fins i tot quan teoritza sobre la narrativa en un dels seus llibres, Les estructures elementals de la narrativa. Apart de divertit és original i domina l’ofici de l’escriptura. He llegit tot el que he trobat d’ell perquè sóc lector dels seus llibres des del primer que em va captivar, La pell freda. Mai no l’he trobat avorrit. A més a més, cal dir que es defensa igual de bé en el registre realista que en el fantàstic. Jo no dono gaire importància al gènere literari que triï, perquè de tots se’n surt victoriós. No acostumo a elogiar de manera tan contundent autors contemporanis, de fet, actuals, perquè el pes dels grans clàssics fa que les metes del reconeixement literari siguin costerudes, però he de dir que, segons la meva opinió, obres de Sánchez Piñol com Pandora al Congo, El monstre de Santa Helena i Victus, el més realista dels seus llibres i la continuació Vae Victus, són, ras i curt, llibres molt bons. L’últim que he llegit, Pregària a Prosèrpina porta la fantasia al límit. Té obres que sense ser genials, com els contes de Tretze tristos tràngols o la novel·la Fungus, són simpàtiques i amenes, però el triomf resideix en l’estil. El sentit de l’humor d’aquest home es pot definir d’imaginatiu i llegir-lo, almenys a mi, no em cansa. Tampoc en faré un ídol perquè la comparació amb els clàssics és feixuga, però ho és per a qualsevol escriptor o escriptora d’avui, del segle XXI. Una cosa que m’agrada de Sánchez Piñol i, naturalment de qualsevol altre escriptor és que és difícil de classificar; això ja ho farà la perspectiva del temps. Però la Literatura no para mai quieta i qualsevol obra nova remou tot el paradigma. Permeteu-me dir que no hi ha cap gran escriptor que sigui fàcil de classificar. Al cap i a la fi ens importen els textos i podem barrejar Homer amb Shakespeare i amb Sánchez Piñol. Per què no? Acabo de dir una bestiesa? Evidentment. És la utilitat que té la llibertat d’expressió: opinar el que et vingui de gust sempre, però, i si es pot, amb elegància. No tinc gaire talent per insultar. Però no cal tanta justificació. Tot això no té cap altre propòsit que parlar d’un autor que m’agrada i prou i que no m’ha decebut mai tot i que la seva obra no és tota excel·lent, ni ha de ser-ho. A mi Sánchez Piñol em cau bé, però això és irrellevant, perquè fins i tot odiant-lo reconeixeria els mèrits del que ha escrit i penso seguir llegint futurs llibres que desitjo que escrigui. Ara que us he convidat a la seva lectura i que he confessat el meu gust per ella, he de dir una obvietat: es llegeix per plaer, tant la ficció com l’assaig. És el cas que hem esmentat del seu llibre Les estructures elementals de la narrativa on parla dels mecanismes de l’escriptura narrativa. A mi em seguirà tenint com a lector aposti pel gènere literari que aposti, perquè ja ha demostrat amb escreix que cal tenir-lo en compte, sense lloar-lo indefinidament. No ho posa fàcil als crítics, i em demano: algun bon escriptor ho posa fàcil als crítics? Aquí estic fent de crític i no m’és fàcil, per tal com l’únic que vull dir és que hi ha un escriptor que m’agrada amb la quasi totalitat del que ha escrit. O sigui: que m’agrada i punt. Cadascú ha de valorar Albert Sánchez Piñol des dels seus gustos i que el compari, com a partidari o detractor, amb qui li vingui de gust. Quin lloc ocupa Albert Sánchez Piñol en la literatura catalana? Sens dubte, la seva obra és molt imaginativa, i són més els llibres de ficció extrema que ha fet que no pas els realistes. Necessitem tenir en català veus en tots els registres. Sense Albert Sánchez Piñol tindríem un buit en el gènere fantàstic. Quan el llegeixo noto que s’ho passa bé escrivint, que li agrada explicar-te històries tot i que voregin la inversemblança. Jo no jutjo els llibres pel gènere literari sinó pel treball interior; tots els gèneres són necessaris i Albert Sánchez Piñol ha trobat el seu públic; per això els seus llibres tenen tant d’èxit: perquè té la seva veu narrativa, original i diferent a la d’altres escriptors. Al capdavall, la literatura és ficció (si és assaig ja diem específicament que és no-ficció) i la ficció, doncs, pots estirar-la cap al terreny més realista o menys. Albert Sánchez Piñol ja ha fet ambdues coses, amb aquest seu estil que t’atrapa. Jo ric amb molts moments de les seves històries perquè hi ha fragments autènticament hilarants que em sembla que ell mateix riu quan els escriu. Si fos un autor teatral jo no dubtaria a situar-lo dins la comèdia. I fer riure no és fàcil perquè pots fer el ridícul. No crec que a l’Albert Sánchez Piñol li preocupi gaire el ridícul. T’ho fa passar bé, et sents a gust llegint-lo i crec, fins i tot, que serà un dels autors catalans d’aquest segle que es llegiran en el futur. Tinc la sensació que s’adreça a lectores i lectors amb sentit de l’humor; i si no en tenen gaire, ell els el desperta. Fins i tot goso dir que en la seva escriptura hi ha una mica de bogeria i tots i totes tenim una mica dels monstres que apareixen en els seus llibres. Quan adquireixo un llibre seu, ja sé que avorrir-me no m’avorriré, i que viatjaré cap a mons on hi ha l’esperit de l’aventura i on l’impossible esdevé real gràcies a les eines de la literatura narrativa. Albert Sánchez Piñol em fa somriure, i estic segur que no sóc l’únic, que hi ha moltes lectores i lectors que el segueixen, i per això pot seguir publicant amb èxit.
