Rudyard Kypling, nascut a l’Índia a l’època en què formava part de l’Imperi Britànic, és conegut sobretot per ser l’autor d’El llibre de la selva i per ser el primer britànic a obtenir el Premi Nobel de Literatura. El que molta gent no coneix és que Kypling va visitar el Japó l’any 1889 i que va deixar escrites les seves impressions sobre un país que es començava a obrir a les influències d’Occident.
Han passat molts anys des que Kypling va publicar el seu llibre, però em va semblar una bona idea llegir-lo en el meu viatge al Japó. Ja suposava que el Japó havia canviar molt des d’aleshores, però podia ser interessant seguir les passes de l’autor angloindi.
Kypling ja havia vivistat Birmània i els Estats Units quan va arribar al Japó en el viatge que el portava des de la seva Índia natal fins a instal·lar-se definitivament a Anglaterra. L’edició que dels seus escrits sobre el Japó presenta Laertes ve precedida d’un interessant pròleg d’Emili Olcina. En aquest, Olcina prepara el lector per enfrontar-se a un autor del segle XIX que prové d’un món colonial en què la visió de l’Altre ara la qualificaríem de racisme. Kypling que té tan arrelada la idea del fet que ell és un sahib enfront dels pobres negres ignorants es troba amb uns japonesos nets i polits i tan civilitzats que no sap per on enfocar les seves crítiques.
Kypling desembarca a Nagasaki i viatja després cap al nord, just al contrari del que feia jo en el meu viatge, però tant hi feia, perquè igualment vaig poder veure algunes de les coses que agradaven més a l’autor, com els temples de Nikko o la badia de Nagasaki. A mesura que Kypling s’endinsa en terres japoneses va descobrint com viuen una gent que l’obliguen a descalçar-se quan entra a les cases i que tenen parets de paper. Tot el que veu suscita comentaris, alguns molt graciosos de l’autor britànic. A més, el país es presenta a Kypling com un país de mentida, com un decorat digne d’ El Mikado, l’òpera còmica de Sullivan i Gilbert estrenada l’any 1885 a Londres:
“Es extraño encontrarse en una tierra limpia, y todavía más extraño pasear entre casas de muñecas. El Japón es un país gratificante para un hombre bajito.”
“En el Japón tienen ebanistas que se dedican a hacer que los ríos encajen dentro de las ciudades.”
“El japonés viste de azul porque sabe que de ese modo contrasta adecuadamente con el color de los pinos.”
Malgrat les seves reticències inicials, de mica en mica va descobrint un país i uns paisatges que el van interessant cada vegada més:
“Las cryptomerias levantaban, delante de nosotros, un muro de tinieblas verdes; un violento torrente verde oscuro corría sobre guijarros azules, y entre la corriente y los árboles estaba tendido un puente rojo sangre, el puente sagrado de laca roja que nadie puede pisar salvo el Mikado.”
I finalment, encara que no deixa els seus prejudicis de banda, acaba recomanant als seus lectors i a tots els qui vulguin viatjar al Japó, que sobretot parlin amb la gent del país. Una recomanació que, aquest sí, no caduca amb el pas del temps.
“Escriba que hay que venir al Japón sin planes previos. Las guías de viaje le informan a uno de algunas cosas, y las personas con las que se encuentre le contarán diez veces más.”
