Sempre he pensat en la Guaiana Francesa com en aquell territori d’Ultramar que els francesos posen a tots els seus mapes i en les seves lliçons de llengua, però no l’havia vist mai com un viatge possible fins a la lectura de Maripasoula, de la poeta Blanca Llum Vidal. “Érem enmig de l’Amazònia i érem a Europa”, escriu l’autora i això és una de les coses que més sorprèn del viatge. És així com comença una ruta que la porta a descobrir paisatges, però sobretot a conèixer gent.

Tot té olor de selva a la Guaiana: hi ha mosquits que ataquen implacablement, serps, humitat i a més no hi ha transport públic per anar d’un lloc a l’altre i Blanca Llum Vidal i l’amic que l’acompanya s’han de moure en autoestop. Això, que potser pot semblar un inconvenient, fa que el viatge es converteixi en una de les coses que m’han semblat millors de la crònica, les trobades amb gent interessantíssima que no acabes de saber què fa en aquell país, per què hi han arribat, o si en marxaran algun dia. Al llarg de la crònica coneixem francesos, criolls descendents d’esclaus, xinesos propietaris de la majoria de colmados i fins i tot un català afincat a la selva des de fa un munt d’anys:

“Teníem coses a Caiena, a casa el Manu, a Kalawashy, a Mana i a Roura. la motxilla gairebé estava buida, però teníem hamaques, mosquiteres, barret, botes i un parell de samarretes. C’est tout. Volíem anar a Régina a buscar el Carles. Feia dos dies la Maria ens havia enviat un mail i ens havia dit que hi havia un home de Solsona que feia no sé quants anys que vivia a la Guaiana Francesa.”

I Maripasoula? Maripasoula és el lloc on tenen previst arribar la poeta i el seu amic, i és allà on els vol acompanyar la Brigitte, que els ha acollit uns quants dies a casa seva. Per arribar-hi, a més, la millor solució són les piragües que baixen pel riu i ho converteixen tot encara més en una aventura.

El viatge de Blanca Llum Vidal és el paisatge i la gent, però també la literatura, els poemes i les cançons, els àpats més o menys escassos, les hamaques i les mosquiteres. El llibre, publicat per Tushita edicions el 2015, s’acompanya de fotos fetes per la mateixa autora, i d’un mapa que ens ajuda a seguir millor la ruta.

 

Portada

Comparteix
AnteriorCINECLUB VIC. Solo nos queda bailar
SegüentLa roca filosofal
Meritxell Guitart Andreu (Sabadell, 1972) és llicenciada en Teoria de la Literatura i Literatura Comparada i professora de Llengua i Literatura Catalana a La Salle Manlleu. Gran amant dels viatges, és autora del llibre De Vancouver a Whitehorse a través de les Rocalloses i el Passatge Interior d’Alaska (El Toll, 2016) i també dels relats: “Lliçons de quítxua a la Vall Sagrada dels Inques” (Mambo Poa 2, 2010), “El vent del sud: viatge a la Patagònia argentina” (Mambo Poa 3, 2011), “Camí de la misteriosa Alaska” (Mambo Poa 4, 2012) i “Un conte rus” (Cosins llunyans i altres contes, Cossetània 2014). L’any 2016 va ser finalista del premi Núvol de contes amb la narració “Shako Kvareli”. Podeu seguir els seus viatges al blog Bitllet de tornada, al Facebook i a Twitter (@txellguitart).