Sovint obrim un llibre amb la intenció de passar una bona estona, per entreteniment. També llegim per informar-nos o per nodrir-nos d’algun saber o algun fet. I a vegades, sense esperar-nos-ho, ho acabem tenint tot: ens ho passem bé i a més a més aprenem un munt de coses. Quan em vaig endinsar a Tots els noms d’Helena, de Maria de la Pau Janer (Columna, 2022), ho vaig fer encuriosida pel punt de partida: la Guerra de Troia, un episodi de la mitologia grega que sempre m’ha atret i que fins i tot em defineix.

Tots els noms d’Helena cavalca entre dues històries que d’una forma magistral s’encadenen i troben el punt d’unió. Per una banda, ens situem a l’actualitat de la mà de l’Eva, una actriu a qui li toca interpretar Helena de Troia en un film, el paper de la seva vida. Per a l’Eva i els seus companys aquesta pel·lícula suposarà tot un repte ple d’obstacles —molts!— però també de bons moments i sensacions. De l’altra, retrocedim en temps de grecs just en el moment que esclata la Guerra de Troia, amb l’Helena mitològica com a protagonista, Cassandra com a amiga i confident i un bon reguitzell d’homes —Paris, Hèctor, Aquil·les, Ulisses…— d’acompanyants. Els actors i tècnics de la pel·lícula s’ho prenen tan seriosament que la intensitat del mite hel·lènic s’acabarà apoderant de la producció cinematogràfica i als personatges els costarà desprendre’s de la força de grecs, troians, cavalls i pitonisses.

Maria de la Pau Janer, a banda de repassar la Ilíada d’una manera amena, accessible i amb ulls de dona —i sempre fidel a la mitologia—, ens presenta una novel·la coral que tracta infinitat de temes: l’amistat, la pèrdua, la felicitat, les mentides i els enganys, l’amor, la culpa, les renúncies, les obsessions, l’abús de poder… Els personatges tenen un no sé què que els fa molt humans: sapastres, imperfectes, s’equivoquen, però també empàtics i sensibles. Sents que els pots arribar a tocar i això et permet fer-t’hi amiga, o enemiga.

El que més m’ha atrapat narrativament és la manera d’enllaçar les dues històries, les escenes de transició. Hi ha passatges preciosos, com el de l’arribada de les amazones, que té una força especial i està molt ben lligada amb un personatge secundari però decisiu, la Júlia. Janer sap caracteritzar tan bé cada personatge actual i mitològic que és fàcil trobar-hi les semblances i les relacions. És com si tots els segles que els separen no existissin i fossin capaços de sentir-se els uns als altres.

Però, sobretot, m’ha fascinat Helena de Troia. És un personatge molt interessant perquè té les seves llums i ombres, és molt enigmàtica i alhora molt humana, per això ens la sentim propera i hi empatitzem. Plena de contradiccions, Helena és una dona amb el cap i el cor dividits, sempre entre dos mons. Se sent culpable per haver provocat —suposadament— una guerra, però nosaltres la percebrem com una noia desubicada i ferida —també intel·ligent, empoderada, sensible i vital— que mai va tenir clar quin era el seu paper.

Amb aquesta història, doncs, l’escriptora té la voluntat de donar veu a aquest personatge que sempre ha estat explicat però que rares vegades ha sigut escoltat. La llegenda conta que la bellesa d’Helena va desencadenar una guerra, però també sabem que això no és més que una excusa perquè els conflictes bèl·lics tenen moltes raons i implicacions polítiques i socials. M’és inevitable posar Tots els noms d’Helena al costat d’Helena de Esparta, de Loreta Minutilli (Alianza, 2020). Tant l’una com l’altra reivindiquen la figura d’Helena i, en general, de totes les protagonistes mitològiques femenines que van quedar relegades, sempre a l’ombra de les gestes i les heroïcitats dels homes. Humanitzen una Helena que es pregunta quina és la seva raó de ser i fa un viatge introspectiu perquè necessita treure’s de sobre la condició que des de petita se li ha imposat per la seva bellesa: ser per als altres, complaure’ls. Però, qui va ser realment? Quines eren les seves voluntats? Janer i Minutilli ens presenten una dona que fins a dia d’avui ha estat concebuda com un objecte seuxal i de desig i que, ara, per fi, tenim l’oportunitat de conèixer i comprendre i de deslliurar-la d’aquesta culpabilitat que ha arrossegat tants segles.

Tots els noms d’Helena és una meravellosa porta d’entrada a la mitologia grega i, en concret, a la Ilíada. Reconec que a vegades la trama és una mica previsible, alguns fragments llargs i que l’interès per la història sobre la pel·lícula contemporània ha anat disminuint; en canvi, el mite m’ha tingut enganxada a la butaca d’inici a fi. Però vaja, res que faci caure del pedestal aquest relat èpic que, sens dubte, destaca pel rigor i la recerca de documentació històrica adaptada als nostres temps. Una novel·la lluminosa i brillant, com Helena.

 

Portada

Anterior“Amb aquesta línia”, Luisa Vera
Següent“Nuestra parte de noche”, Mariana Enríquez
Avatar photo
Els títols diuen que soc historiadora de l’art, però el meu cor sap que la meva vocació és el món dels llibres. Actualment treballo com a correctora i editora de textos en català i també em dedico a altres tasques relacionades amb la comunicació i la promoció en el sector editorial. A les meves estones lliures llegeixo i recomano llibres.