Feia temps que li tenia ganes, a aquesta ressenya, perquè Nuestra parte de noche, la novel·la amb què la Mariana Enríquez va guanyar el premi Herralde de novel·la l’any 2019, va passar a formar part, abans fins i tot d’haver-la acabat de llegir, de la meva llista d’imperdibles. A la ressenya que li han dedicat a The New York Times la qualifiquen d’experiència lectora “única a la vida”. I crec que és la millor definició que li podien fer. Perquè és una experiència i perquè és única.
Nuestra parte de noche és una novel·la llarga i s’emmarca en la tradició de “novel·les familiars”, és a dir, novel·les que segueixen el periple d’una família. En aquest cas, però, es tracta d’una família caracteritzada per la foscor. També hi veig al darrere les petges del “realisme màgic” llatinoamericà, passat pel sedàs de l’horror, i aquella habilitat que tenia el mestre Cortázar per transitar la frontera entre el real i el fantàstic. I el matís “frontera” és l’important aquí: amb Nuestra parte de noche no ens endinsarem en el fantàstic, no del tot. Viurem, durant més de sis-centes pàgines, entre un món i l’altre. En aquell punt on encara tenim un peu al món real, però veiem clarament l’altre. El toquem. O ell ens toca.
Els tres personatges centrals de la història són el Juan, la Rosario i el Gaspar: pare, mare i fill. Pel que he anat llegint al respecte hi ha una certa discrepància sobre qui és el protagonista. O, almenys, jo discrepo. Però és que això les novel·les familiars ja ho tenen. La novel·la comença centrada en el Juan, continua amb la Rosario i acaba amb el Gaspar. Això simplificant molt, per descomptat. Perquè estem parlant d’una novel·la amb sis parts (estructuralment m’ha recordat Los detectives salvajes i 2666 de Bolaño) que recorre l’Argentina de les dècades dels 80 i els 90 del segle XX i el Londres dels 60. A través de diversos salts temporals i canvis de punt de vista ens narra, però, una única història: la d’una secta satànica que s’alimenta, al llarg dels anys, de la foscor que l’envolta: afanys de poder, cops d’estat, dictadures, desapareguts, crisi social, esclat de l’epidèmia de SIDA, cultes indígenes i catòlics… El resultat final és una obra completa i rodona on tot està lligat i tot té sentit i que, al mateix temps, ens deixa amb un nus a l’estómac quan ens fa entendre que hi ha coses al món, coses terribles, a les que mai no els podrem trobar una altra explicació. Coses que habiten a la frontera de l’estrany. Coses que, malgrat tot, ens hipnotitzen i ens atrauen.
Tot i que Nuestra parte de noche és una obra qualificada de terror és en realitat molt més que això. D’una banda, pot ser que alguns aficionats al gènere no s’hi trobin del tot. De l’altra, a aquells a qui agradin altres tipus de literatura els aportarà moltes coses. Hi ha molta història social en aquest conte de por. Molta denúncia, molta documentació. Està magistralment escrita, amb una qualitat literària innegable i uns personatges molt treballats, molt rics. Tan vívids, que després d’un any llarg d’haver-la llegida, encara els trobo a faltar.
Nuestra parte de noche està publicada per Anagrama. Jo la vaig escoltar en audiollibre a Audible, narrada de manera brillant per Mara Brenner.
