CONTE MERAVELLÓS O CONTE DE FADES, CONTE POPULAR O RONDALLA TRADICIONAL
La rondalla és un material literari anònim oral que es transmet de generació en generació però hi ha molts escriptors
que han recollit aquestes històries per escrit. Entre ells, hi ha Charles Perrault, el primer escriptor que recull contes de tradició oral francesa que explicaven les dides, mainaderes i criades del seu entorn com: La Caputxeta Vermella, Barbablava i La Ventafocs. També hi ha els germans Grimm com a grans compiladors, ja que recullen relats de cultura oral alemanya com: La Bella dorment, La Blancaneus, En Ton i la Guida (Hänsel i Gretel) i El sabater i els follets. Andersen, en canvi, és el creador de contes per excel·lència, però tot i inventar tot els seu 172 contes, va recollir molts elements de les rondalles tradicionals nòrdiques com les fades, bruixes, animals… Entre els seus contes més coneguts hi ha El soldadet de plom, L’aneguet lleig, La sireneta i El vestit nou de l’emperador.
I perquè poden ser tan importants les rondalles o contes de fades?
Perquè és l’entrada a un món meravellós de ficció, de situacions fantàstiques i imatges simbòliques. Perquè ajuden a l’infant a comprendre el món. En cada un d’ells hi ha pistes de com plantar cara a les adversitats, els perills que hi ha, de com són les persones, del que deuen sentir davant d’una determinada situació. I és que moltes rondalles simbolitzen el trànsit de la infantesa cap a la maduresa, per això sempre hi ha problemes. Per altra banda, també ajuden a forjar una base de l’estructura narrativa. El llenguatge narratiu és un element essencial per a l’aprenentatge de la llengua oral i escrita i també contribueix a augmentar el vocabulari i el repertori lingüístic (metàfores, comparacions, personificacions). Però en els llibres hi ha imatges i aquestes són tan importants com el text, ja que una bona il·lustració pot intensificar el sentiment, complementar-lo, i pot quedar impregnada sensitivament en l’infant. Clarissa Pinkola diu que “les rondalles són un món invisible però palpable; reflecteixen totes les nostres pors i tots els nostres amors” i hi estic molt d’acord.
Creieu que sempre han d’acabar bé?
La Caputxeta Vermella, en la versió original, el llop mata a l’àvia, prepara la carn i posa la sang en un pot i quan arriba la Caputxeta la convida a menjar la carn de l’àvia, sense que ho sàpiga, després de menjar, li demana que es fiqui al llit amb ell disfressat d’àvia, es despulla i un cop dins se la menja. Ho sabíeu això? Quina sensació us ha quedat? Preferiu aquesta o la més ensucrada on es salven tots i el caçador mata el llop?
Si que és veritat que la majoria de vegades el final del conte coincideix amb un retorn a l’equilibri inicial de la història. Hi ha escriptors que defensen finals feliços, un final reparador, positiu i que retorni les esperances als infants. Però la vida no és així i també és necessari literatura amb finals dramàtics o ambigus, almenys és com ho veig jo.
Personalment, m’encanta el final de la versió de la Sireneta que, en comptes de casar-se amb el príncep (versió de Disney) es converteix en espuma de mar perquè no pot triar entre l’amor del mar i l’amor del príncep, així està eternament entre el mar i la terra. I no direu que no és maco aquest final, per mi molt millor que un casament, ja que l’acte de la Sireneta denota valentia i un amor incondicional, sincer i dolorós alhora…
Curiositats!
La Ventafocs diuen que ve d’Egipte o Xina i té una antiguitat de diversos segles! Us ho imaginàveu? Que se sàpiga, hi ha més de 300 versions arreu del món, on cada cultura l’ha anat modificant. Per tant, es pot dir que La Ventafocs és la rondalla més coneguda del món.
Les mil i una nits són un conjunt de rondalles de tradició oral i de diverses procedències escrites en àrab i on hi ha una fil conductor: El rei Xariar té una amant diferent cada nit i llavors les fa matar, però la princesa Sarazad, per conservar la vida, li explica una rondalla cada nit al seu amant però no li explica el final, de manera que l’ha de deixar en vida fins a la nit següent, i així fins a mil i una. A final, i després de tantes nits plegats, s’enamoren i es casen.
ÀLBUMS IL·LUSTRATS
En aquest cas, la imatge cobra protagonisme i dóna part de la informació acompanyant al text. No és un àlbum il·lustrat si la imatge és un complement redundant del text. I és que obrir un àlbum il·lustrat és com desembolicar un regal: no se sap ben bé què hi haurà a dins fins que s’ha obert.
La forma de l’àlbum, la mida, les il·lustracions, la textura de les pàgines… tot en ells xiuxiueja detalls sobre el seu contingut. Per això és tan apassionant i per això cada vegada tenen més renom i n’hi ha més a les llibreries i biblioteques.
El fet que els àlbums combinin el codi visual i el lingüístic el fan un objecte de lectura ideal que s’adapta a les necessitats dels lectors: la imatge ajuda a entendre el text, a fer hipòtesis, a refusar-les, a anticipar-se als fets o a generar sorpresa… I és que si “L’art és l’únic paradís que ha sabut aixecar la humanitat”, perquè no el defensem i “hi fotem canya”?
Només us vull demanar una cosa, que a partir d’ara no digueu a tot llibre per infants i joves “conte”, perquè com veieu hi ha molt més en la literatura infantil.
El pròxim dia: poesia a l’abast de tothom!
