A vegades, ser dona és cansat. Sents que estàs en una lluita constant, que la teva vida és una mena d’activisme permanent, que caure és habitual i aprendre a tornar-se a aixecar una fita diària. T’acostumes a tot això, ho normalitzes i acabes sent capaç de conviure-hi. Glòria de Castro això ho sap bé i reflecteix perfectament tots aquests sentiments a la protagonista de L’instant abans de l’impacte (Edicions del Periscopi, 2022), de la qual no sabem el nom, cosa que em sembla un encert perquè aquest anonimat universalitza el personatge i ens hi fa sentir identificades. L’autora, però, a tot això, hi afegeix una cosa molt important i de la qual sovint no es parla perquè s’evita: la resignació.

La protagonista d’aquesta història encarna molt bé la figura de l’antiheroïna. En algunes ressenyes he llegit que aquesta novel·la comença molt potent però que es va desinflant. Ho comparteixo a mitges. M’explico: veiem un personatge força pla, lineal i resignat a la realitat que li ha tocat viure, a vegades fins i tot sense sang a les venes. I sí, és cert que aquesta actitud pot arribar a cansar. Però, no us ve al cap ningú del vostre voltant que sigui una mica així? Aquestes persones són reals i per això em sembla bé que hi hagi algú que hagi decidit fer-ne un personatge de ficció. Està bé acceptar que hi ha gent insípida, i la protagonista d’aquesta història ho és, però és que en té motius. Pateix assetjament laboral, el seu marit és un penques que no entén res —m’ha tret de polleguera!— i es cuida de les feines domèstiques i els seus fills a jornada gairebé completa. Suportar tot això deu ser tan esgotador que, tot i que no ho comparteixi, és comprensible que l’única sortida sigui resignar-s’hi. Així doncs, ja us aviso: a L’instant abans de l’impacte no hi trobareu una dona capdavantera de totes les manifestacions del 8M. Hi trobarem una dona que ratlla la quarantena, esgotada i desmotivada, com tantes altres, que sobreviu a un cúmul de situacions malauradament massa comunes i palpables.

El llibre agafa forma de dietari en el qual cada dia la protagonista ens explica situacions quotidianes relacionades amb coses que ha deixat de consumir perquè considera que pot viure sense tanta parafernàlia: des d’una crema hidratant o productes de neteja, passant per la roba, fins a activitats de lleure. Practica una mena de “desobediència consumista” i és aquí on rau la seva fita principal. Una lluita totalment crítica amb el capitalisme i el model de vida de la societat contemporània. De fet, en general, crec que el més interessant de la novel·la, més enllà de la història en si —que pot agradar més o menys—, és que, a posteriori, dona molt de joc per abastar multitud de temes. Ens trobarem, doncs, amb una mare amb una vida del tot rutinària i fins i tot depriment però que, alhora, suscita el debat, sempre des de la perspectiva de la dona i tot el que comporta ser-ho.

A banda del capitalisme, doncs, Glòria de Castro ens fa reflexionar sobre la maternitat —o maternitats— i els obstacles que ens trobem les dones —siguem o no mares— tant en l’àmbit laboral com personal. Això la porta a navegar, també, per l’indomable terreny de la conciliació familiar —inexistent—, o els límits de la felicitat i l’amor. Amb ganivets ben esmolats, ens apunyala amb veritats que ens posen en evidència com a societat: “la frustració a la feina és com una metàstasi que ho contamina tot” —la premissa de la novel·la és el mobbing que pateix la protagonista—, “les vacances són dies de descans per a tothom, menys per a les mares”, “les dones sempre hem estat educades per ser anònimes i ocupar el mínim espai possible” —ara, els espais domèstics i de cura ocupeu-los vosaltres.

L’autora aconsegueix retratar aquesta decadència humana gràcies a l’estil narratiu i l’escriptura. Tot plegat ho exposa d’una manera amena, valenta i directa, sempre deixant lloc a l’humor, tan negre que fins i tot pot arribar a sorprendre tenint en compte la complexitat de les qüestions tractades. De Castro sembla una dona observadora i d’una banalitat, majoritàriament objectes quotidians, és capaç de fer-ne una dissertació, exposar-ho amb un humor negre molt àcid i riure-se’n fins que ja n’ha tingut prou. De fet, el llibre parteix de la seva pròpia experiència com a dona treballadora que va patir assetjament laboral, i aquestes referències autobiogràfiques es noten, ja que només algú que ha viscut en primera persona una situació així pot ser capaç de prendre-s’ho amb filosofia i posar-hi humor.

Així doncs, si llegiu la novel·la, us trobareu amb certeses que no us agradaran i us incomodaran, fins i tot us farà mal sentir-vos reflectits en alguns punts. Però, també va bé una bona dosi de realitat de tant en tant, oi? I si això us porta al debat i a la reflexió crec que us pot ajudar molt a entendre i a empatitzar amb determinades situacions que moltes vegades ni hem desitjat ni hem escollit.

 

Portada