Vaig saber que tornaria a llegir Delphine de Vigan a poques pàgines d’haver començat Nada se opone a la noche, un dels millors llibres que vaig llegir l’any passat i que ha esdevingut un dels meus llibres preferits. Sabia que tenia entre mans una gran autora i tenia clar que tard o d’hora havia de llegir tots els seus llibres. És per això que el van seguir Los reyes de la casa i, recentment, Les lleialtats, el llibre que ens ocupa.
Un dels punts forts d’aquesta breu novel·la és la veu narrativa. A cada capítol, qui ens parla és un dels personatges d’aquesta història, i gràcies a ells anirem estirant el fil argumental. Així doncs, en aquesta novel·la coral hi trobarem personatges amb els quals la vida ha estat molt injusta. Per una banda, hi tenim en Théo, un adolescent de pares separats i fortament enfrontats. Però no estarà sol; al seu costat hi haurà el Mathis, un company de classe que esdevindrà el seu fidel col·lega de borratxera. Completant aquest triangle hi trobem l’Helène, la seva professora de ciències naturals, la qual està marcada pels maltractaments que va rebre quan només era una nena. A aquest trio cal afegir-hi mare d’en Mathis, la Cécile, que a l’ordinador del seu marit descobrirà un secret que trastocarà els fonaments de la seva relació.
A llarg de només 176 pàgines afloraran temes com la separació violenta d’uns pares i com això afecta els fills i el consum d’alcohol entre els joves, però el tema de fons és, com el títol indica, les lleialtats. Sí, en plural: la lleialtat entre amics, entre professor i alumne, entre la parella, entre pares o mares i fills… La lleialtat és aquell acompanyament fidel i sense reserves que es demostra en els moments més complicats. Però què passa quan dues lleialtats xoquen? Potser en aquests moments ser deslleial és la millor manera de ser lleial, l’única sortida. Quan afirmo que De Vigan és una autora espectacular ho dic perquè sembla impossible que en tan poques pàgines es pugui abordar un tema tan complex amb tanta profunditat i, malgrat tot, ella ho aconsegueix.
Hi ha qui li retreu el final, perquè queda obert. A mi m’agrada que cada lector pugui imaginar què passa després. Curiosament, tothom amb qui he parlat del llibre augura una continuació positiva, de canvi, de millora… Potser l’objectiu ja era el de deixar deixar un final obert; obert a l’esperança.
Agradarà a…
Qui busqui una història curta però intensa.
No agradarà a…
Com deia, no agradarà a qui busqui un final tancat. Acaba de forma abrupta i sobtada.
