Poc o molt, en l’actualitat tothom mira de guardar les aparences de cara a l’exterior. La roba bruta es renta a casa i l’altra gent no n’ha de fer ben res dels nostres problemes, maldecaps, fílies, fòbies o obsessions. Tot ho guardem a dins, amb pany i forrellat. Mentre que dins les nostres quatre parets el món sembla enfonsar-se als nostres peus, quan en sortim, recordeu sempre que guardar les aparences és un exercici d’obligat compliment. El poble no pot veure ni intuir les nostres emocions. Hem d’estar a l’altura i mantenir la integritat en tot moment. A casa passem gana i misèria, però quan sortim al carrer, barret i bastó pel que pugui dir la gent. Si aquest fet és tan vigent en l’actualitat, imagineu-vos com seria fa uns quants anys enrere dins dels castells, palaus o residències dels grans monarques. Des dels seus inicis, Yorgos Lanthimos ha explorat dins les personalitats i les pors dels seus personatges. A Canino (2009), el director grec porta a l’extrem el fet de l’aïllament exterior i evita, així, qualsevol mena de contacte físic o social amb la resta del món amb la falsa creença de protecció i benestar. Amb Alps (2011), indaga en la mort i l’acceptació d’aquesta, mentre que a Langosta (2015), són les relacions de parella i els clixés socials els que ens fan reflexionar i indagar dins el més profund dels nostres pensaments. El cinema de Lanthimos no és convencional. Si bé és cert que les seves traces generals evoquen gairebé sempre en el mite de la tragèdia com passa a El sacrificio de un ciervo sagrado (2017), el grau de complexitat, l’estructura i els guions de les seves pel·lícules van molt més enllà del que es podria arribar a etiquetar amb un simple adjectiu o diluir dins de qualsevol gènere cinematogràfic. Però tornem al que ens ocupa. Com deia a l’inici, el fet d’haver de guardar les aparences és un fet inqüestionable en el món que ens ocupa, i és precisament aquesta premissa la que trobem darrere de l’últim treball de Lhantimos. Amb La Favorita, realitza el seu treball més ambiciós, si més no, a nivell artístic. Si a les altres pel·lícules l’acció se situava en una actualitat més o menys propera, aquesta vegada ha volgut prendre una certa distància en el temps situant-nos a principis del segle XVIII, però per parlant-nos, novament, de temes que es troben molt presents en el nostre dia a dia.
Quan Abigail arriba a palau, les vides de la reina Anne d’Anglaterra i la seva amiga i confident Sarah es veuran sacsejades per les ànsies d’Abigail de recuperar la posició social que tenia abans que el seu pare la perdés apostant a un joc de cartes. Anglaterra està en guerra amb França i la reina, a causa de problemes físics i emocionals, ja fa un tremps que ha cedit part del seu poder a la seva amiga Sarah, i és ella qui s’ocupa de les qüestions governamentals del país. Tot canviarà quan Anne es faci íntima amiga d’Abigail i les enveges de Sarah comencin a rondar i a fer trontollar el palau. En principi, l’acció és força simple. L’enveja i el poder sobrevolen tot el film i acaben sent el fil conductor de la història. Però els qui coneixeu Lanthimos, ja us podeu imaginar que la cosa no acaba a aquí i que ell, i només ell, és capaç d’agafar aquests dos factors i dona-los mil voltes per acabar desembocant en un producte totalment fascinant i novedós.
Per començar, tant a nivell fotogràfic com a nivell de guió, Lanthimos no ha treballat amb els habituals de sempre. En aquesta ocasió i en l’apartat visual, Robbie Ryan (American Honey, Slow West) ha estat el director de fotografia amb un treball barroc i acurat on la llum i els colors juguen un paper importantíssim. Pel que fa al guió, per primer cop, Lanthimos se n’aparta i ha deixa’t que fossin Deborah Davis i Tony McNamara els encarregats de dotar els diàlegs del sarcasme i l’humor negre marca de la casa del director. Però el que destaca més del film és el seu impecable disseny de producció, la seva banda sonora, sempre inquietant i marcant els tempos de cada escena, i la forma en què ha estat filmat. Mentre que en els altres treballs es posava més èmfasi en els plans tancats i en primers plans dels protagonistes per tal de dotar l’acció d’un ambient claustrofòbic i opressor, en aquesta ocasió, la càmera se situa més allunyada de l’acció per mostrar tot un seguit de plans oberts, grans angulars, girs, i fins i tot objectius ulls de peix, els quals aporten grandesa i visibilitat a l’escena, però mantenint aquella atmosfera asfixiant a les quals ens té acostumats el director. Fins i tot, podríem dir que en aquests termes, les qüestions tècniques han estat molt més cuidades i treballades que l’apartat de guió, fet que em fa pensar que Lanthimos ha fet una passa endavant per reafirmar, si encara algú en tenia algun dubte, que estem davant d’un dels millors directors europeus del moment, ja que demostra tant la seva capacitat per crear històries que van més enllà del que és habitual, com del magnífic maneig de la càmera que ens ha mostrat a La Favorita.
Tot i ser un dels abanderats pel que fa al cinema d’autor, el pes de Hollywood és present, si més no, en els seus últims treballs. A Langosta i a El sacrificio de un ciervo sagrado, ja vam poder veure a Colin Farell com ha protagonista i acompanyat de la gran Nicole Kidman en aquesta última. En aquesta ocasió, els tres papers principals recauen en tres actrius que broden unes interpretacions que ratllen la perfecció. Olivia Colman és l’encarregada d’interpretar la capritxosa, insegura i bipolar reina Anne. Emma Stone s’allunya dels seus papers més dolços i de bona minyona per posar-se a la pell d’una calculadora, ambiciosa i malvada Abigail. I per tancar aquest triangle de les bermudes que tot s’ho empassa dins les seves entranyes, trobem a Rachel Weisz en el paper de Lady Sarah, la fidel amiga de la reina amb una personalitat afilada i carregada de rancúnia. Tres interpretacions tan delirants com brillants que completent un ménage a trois dins de les parets d’un palau que trontollarà per moments.
A primera vista, La Favorita pot semblar un drama d’època, però no us enganyeu, ja que la pel·lícula dista molt d’aquest gènere i s’allunya de tota convenció que ens pugui resultar normal o habitual i s’acosta més a la modernitat que no pas a l’època en què transcorren els fets. Ben mirat, en el fons, Lanthimos és el mateix de sempre: atmosferes pertorbadores i insanes, obscenitat, deliris de grandesa i un final que interpel·la directament a l’espectador. Un univers particular, on qualsevol excentricitat és vàlida de portes endins, mentre per la resta, l’aparença de normalitat preval per sobre de tot. Secrets, traïcions i mentides que romandran tancades dins les parets d’un palau, mentre Sarah i Abigail lluitin per veure qui serà la preferida de la reina Anne.
La Favorita no deixa indiferent, i tot i que per moments pot resultar lenta i que el fet de dividir la trama en capítols no s’acaba d’entendre i no acaba aportant res, no us preocupeu, ja que no afecta en absolut al resultat global d’un treball que compensa qualsevol mancança amb destresa i ofici.