Definir què és un friqui no és fàcil però és divertit. És algú amb un sentit de l’humor molt especial, un humor alternatiu, uns gustos que s’aparten del comú de la gent sobretot per l’estètica. La visió friqui del món és irònica i juganera. És tota una filosofia de vida, perquè el friqui està orgullós de ser-ho però no necessita encaixar en la societat, si més no en la societat majoritària, en els productes oficials del capitalisme i de la societat de consum. El friqui sap que forma part d’una minoria, per bé que això pot canviar. L’exemple que el friquisme és dinàmic i no una identitat i una actitud tancada ho demostra El senyor dels anells de Tolkien. Oi que tothom sap de quin llibre parlo i de les seves espectaculars adaptacions al cinema? Doncs aquesta popularitat fa que, en opinió meva, el friqui hagi trencat amb el friquisme i que sigui un producte generalitzat i explotat. És, doncs, la raresa una característica del friqui. Se’m pot dir que tothom té rareses i no per això ets un friqui, però el friqui fa de la raresa un art, un talent i té un criteri propi sobre la vida i el món. Cal dir, no obstant, que com en tot, hi ha moltes classes de friquis: des del ridícul amb comportaments patètics que fan estupideses per sortir als mitjans de comunicació, i que intenten fer negoci amb aquest patetisme, fins el friqui intel·ligent que em mereix tots els respectes. Aquest friqui se sent segur de si mateix, i de l’aparença amb la qual s’afirma, i pot viure amb les seves rareses en solitud o en societat, sense importar-li com el mirin o jutgin. Ara bé, és més fàcil trobar aquesta mena de friquis que pensen i tenen la seva visió del món en entorns urbans que no pas en entorns rurals. L’autèntic friqui és, doncs, algú que es permet la llibertat estètica i d’expressió si cal provocant, perquè bé podem dir que des de l’exterior del friqui, des del món que se’l mira, és titllat de provocador, però aquest concepte no té per què ser negatiu; al contrari, el friqui dóna la cara i no s’amaga. Una cosa és retirar-se per viure amb les pròpies conviccions, i una altra de ben diferent és la por al què diran i per tant m’amago. Allò bo del friqui és que el què diran no els afecta en el seu estil de vida. Molta gent associa la paraula friqui a la burla i l’esperpent. Sí, sí, rieu de mi, pensen, però jo visc la vida que vull viure. Friqui ve de l’anglès “freak” que vol dir “monstre” per referir-se a la seva extravagància (la qual pot ser negativa o positiva depenent de si el friqui és autèntic o no). En l’origen, el friqui estava al circ per fer riure amb les seves malformacions, com homes elefant i dones barbudes. A Catalunya la paraula friqui es devia popularitzar cap a la primera dècada dels anys 2000. De fet, i curiosament, vaig sentir aquesta paraula per primer cop a la Universitat. Se suposa que l’hauria d’haver sentit per primera vegada als carrers o en locals de productes rars o minoritaris o a la televisió on ara és tan habitual en els canals de teleporqueria, però la veritat és que em va fer riure pensant que seria una d’aquelles paraules que neixen i desapareixen ràpidament i no ha estat així: va encaixar en la societat i ara és, com el que dèiem de l’obra de Tolkien, part de la cultura popular del nostre país. Recordo que vaig pensar que fins i tot se’n podria fer un assaig titulat La visió friqui del món amb el rigor dels estudis acadèmics. Però ho vaig deixar córrer perquè vaig pensar que el lloc del friquisme no era la Universitat la qual ben mirat, però, i situada en un extrem oposat aparentment al friquisme, també n’hi havia de friquis en l’entorn universitari. Ja hem donat a entendre que hi ha varietat, que no és una cosa de beneits, i que fins i tot, riure a banda, és una cosa molt seriosa això del friquisme. Permet, pel cap baix, una aproximació antropològica atès que és un fenomen cultural i avui del tot social, i que té fins i tot un dia de l’Orgull Friqui el 25 de maig, ja que va ser la data d’estrena de La guerra de les galàxies, la qual va viure un procés similar al de Tolkien: primer agradava a una colla de friquis però va tenir molt èxit i ara és un element incontestable de la cultura mundial. Allò que vull destacar actualment és que darrere del friquisme hi ha tota una filosofia, i això fa que tingui una riquesa popular, per descomptat, però també intel·lectual. El friquisme és un element que fa reflexionar sobre tendències socials, literàries i cinematogràfiques. És, per tant, una eina conceptual que, com totes, ha anat creixent i madurant. Tots i totes tenim algun amic, familiar o conegut friqui, no només parlem dels famosos que viuen d’estranyeses. A vegades em pregunto si jo mateix no sóc una mica friqui (o tothom en té un a l’interior) també per la manera de mirar-me el món amb ironia friqui, i això és important per tal com, tot i que el món està fet una merda amb guerres i conflictes de tota mena, el friqui no perd l’esperança ni l’alegria de viure. Que tenen o tenim gustos sorprenents per a la resta de la gent? Doncs és el que hi ha. El friqui no renunciarà pas a la seva filosofia de vida. Amb tot el que he dit, crec que he compartit amb lectores i lectors uns quants elements per pensar sobre el friquisme particular i la seva influència col·lectiva. A partir d’aquí, tingueu la vostra opinió en el que coincidim i en el que no. Però almenys sabem de què parlem quan parlem de friquis.
