La gent sol fugir quan els parles de cinema espanyol, i és que el relacionen amb pel·lícules mal rodades, amb baix pressupost i, sense ànim de menystenir el gènere, comèdies amb ADN espanyol que recorren als tòpics que ens caracteritzen (o no). Ara bé, el cinema espanyol és molt més que això, i si no, que l’hi diguin a Dani de la Torre i al seu últim film, La sombra de la ley, una pel·lícula que vam poder veure al Festival de cinema de Sitges i que no va deixar ningú indiferent en un Melià ple de gom a gom.
L’assalt a un tren carregat amb armes de l’exèrcit als anys 20 és, mai millor dit, el tret de sortida a una trama marcada pel clima de tensió de l’època on anarquistes, feministes, militars, empresaris, policies… xocaran en un moment o altre en una època convulsa a nivell polític i social. El ritme de la pel·lícula el marca un perfectíssim Luis Tosar en el paper protagonista, el qual interpreta un, a priori, policia que arriba a Barcelona per investigar l’assalt al tren. El seu complex personatge, que a voltes saps què fa i a voltes et despista, ens endinsarà sense adonar-nos en una Barcelona de contrastos en què trobarem obrers fent vaga, elits amb molts diners i poder, policies que es mouen al marge de la llei, anarquistes que arribaran fins on faci falta per defensar els seus ideals… tot plegat un polvorí que pot fer-ho saltar tot pels aires en qualsevol moment.
L’elenc que forma la pel·lícula es mostra a l’alçada de les circumstàncies i la trama i el guió els ajuden a mantenir un rumb fix i coherent fins al final, la qual cosa fa que els espectadors quedin enganxats pel magnetisme que desprenen cadascun d’ells a la seva manera. Així doncs, hi trobarem un Luis Tosar interpretant el paper del clàssic detectiu amb un gran sentit de la justícia que ens despistarà en més d’una ocasió. També ens sorprèn una Michelle Jenner interpretant una feminista i anarquista molt compromesa amb els seus ideals; una Macarena Torrebejano en el paper d’una ballarina atrapada en les mans d’un proxeneta. Paco Tous i Jaime Menéndez, una de les parelles de La casa de papel, tornen a aparèixer junts. A bord d’aquest vaixell d’ensomni també hi trobem a Manolo Solo, Vicente Romero i Ernesto Alterio.
El vestuari, format per peces úniques, ambienta, juntament amb els escenaris i les localitzacions en què té lloc l’acció, la Barcelona dels anys 20 amb molta versemblança i fent les delícies dels espectadors més exigents amb el rigor històric.
El ritme de la pel·lícula és bo i es combinen les escenes d’acció amb d’altres més pausades dedicades a ordir plans i embolics que es resoldran al final. Tot i així, potser m’haurien sobrat uns deu minutets de pel·lícula que no fan més que alimentar l’ambient de hard boiled barceloní i que, per tant, no aporten gran cosa a la trama.
No em puc oblidar dels moviments de càmera, les transicions i els plans, perquè són simplement espectaculars. Només us parlaré de dues escenes. En l’una anem seguint el passos d’una ballarina fins al punt de voltar i voltar, tal com fa ella sobre l’escenari, fins a marejar-nos en el sentit més literal del terme. En una altra, trobem una escena de lluita entre molts personatges; es podria dir que és una batalla campal en què la càmera va saltant d’un personatge a l’altre a mesura que aquests es van movent. Es podria limitar a mantenir la càmera estàtica o a seguir els passos d’un únic personatge, però d’aquesta manera aconseguim una visió coral i propera dels fets que estan tenint lloc alhora que ens submergim en la sensació de caos i descontrol.
En resum podem dir que és una pel·lícula en què s’ha cuidat fins a l’últim detall tant pel que fa al contingut com a la forma. Les interpretacions, per la seva banda, són impecables. Finalment, ens trobem davant d’una trama ben ordida i interessant que ens manté asseguts a la butaca i a l’expectativa fins al final. Una pel·lícula per la que cal felicitar a Dani de la Torre i tots els que l’han feta possible i que, sens dubte, no us podeu perdre.
