És curiosa la sensació de després de festes, no trobeu? Any nou, dies especials, regals, nous propòsits, dies per estar a casa amb els teus… fins i tot costa tornar a la rutina diària, a treballar, a anar a l’escola. I és que precisament perquè venim de dies de festa amb personatges especials i màgics com el Tió i els Reis, fa que, si hi ha canalla, es reuneixi tota la família i se celebrin els dies amb més entusiasme i alegria, uns dies en què sembla que no es pugui estar trist ni enfadat, dies en què tot està bé i fins i tot sigui “normal” estirar més el braç que la màniga: grans menjars, grans regals, grans trobades… però tothom ho viu així? Precisament perquè són dies especials, hi ha molta gent que està trista o que simplement recorda qui ja no hi és, troben a faltar, enyoren, se senten sols o recorden que estan sols.
L’esperit nadalenc, del que molta gent parla, és un estat d’ànim que ens creiem i que, a opinió personal, ens interessa creure, per sentir-nos millor amb nosaltres mateixos i amb els nostres, sembla que “toqui” estar bé durant aquestes dates. Això no vol dir que jo no gaudeixi de les festes, ans el contrari, ja que el meu fill va fer un any el dia 23 de desembre i han sigut dates molt màgiques i tendres, però també dures i sí, he plorat i he recordat i he enyorat.
Per aquest motiu vull parlar, precisament ara, de la mort i el dol, perquè vivim en una societat que aquestes dues paraules estan dins la caixa dels tabús i penso que ens fa més mal que bé. La mort és una etapa més de la vida i passa irremeiablement. I sé que tothom sap això que acabeu de llegir, és clar, però ningú sap com afrontar-la i per això costa tan de parlar-ne. La mort té el poder de deixar-nos al descobert vers els altres, d’obrir la caixa dels trons que tothom guarda sota pany i clau, de “despullar-nos” sentimentalment, de fer-nos sentir coses tan doloroses que no hi ha ni paraules per explicar-les… però d’una manera o altra, sempre estarà present a les nostres vides per un motiu o altre.
Per això us presento diversos contes que parlen d’això, de la mort i el dol però d’una manera dolça, sincera, agradable, senzilla i fins i tot maca. Són contes catalogats com a infantils, però ja us dic jo que també poden ajudar als més grans, perquè no calen grans paràgrafs per arribar al sentiment més íntim:
- El buit, un conte d’Anna Llenas (editorial Barbara Fiore)
Tal com diu la pròpia autora, la vida està plena de trobades però també de pèrdues. És un llibre que parla de la resiliència i de sobreposar-nos a l’adversitat, tot explorant diferents tipus de pèrdues.
- Més enllà del gran riu d’Armin Bescher i Cornelia Haas (editorial Joventut)
“Una vegada la llebre li va dir a l’ós:
– He de fer un viatge i tu no pots venir amb mi, ni tampoc l’ànec, ni l’elefant, ni el ratolí.
– Oh no! – va dir l’ós- no pots anar sola. T’hem d’acompanyar, perquè has de passar el gran riu i el riu és molt ample i profund.
– Sí – va dir la llebre- conec el riu, i he de fer aquest camí tota sola. Però tu, si vols, em pots acompanyar fins a la riba. Tots junts van anar cap al gran riu. L’ós rentador notava com el cor se li encongia.”
Una història sobre el comiat i el dol. Una aproximació laica i sensible amb il·lustracions molt acurades i dolces.
- Qué viene después del mil? (Anette Bley) Editorial Takatuka
El títol és una pregunta que li fa la petita Lisa al seu amic Otto. Ella només sap comptar fins a setze. Però Otto es posa malalt i mor, a Lisa li costa acostumar-se a la seva absència. És la dona de l’Otto qui li fa entendre que encara que no puguem veure a la persona, pot seguir present d’altres maneres.
- La Júlia té un estel d’Eduard José (editorial La Galera)
La Júlia és una nena que sap que al cel hi ha un estel molt especial. La seva mare va morir, però abans de marxar, li va explicar que s’anava a treballar a un estel. Qui no ha mirat al cel en busca de consol?
- Como todo lo que nace d’Elisabeth Brami (editorial Kokinos)
És un conte que parla amb molts exemples sobre el cicle vital de la vida, com neixen, viuen i moren plantes i animals per tal d’entendre el procés amb naturalitat.
- Cuerpo de nube d’Anna Eulate (editorial Cuento de luz)
Parla sobre les diferències, sobre l’acceptació de les mateixes i sobre l’estimació i la pèrdua. En Kor Derito és una ovelleta molt especial que es posa malalt i mor, però la seva mare descobreix al cel un núvol preciós que li recorda al seu fillet.
- Jo sempre t’estimaré de Hans Wikhelm (editorial Juventut) la història d’una amistat entre un nen i una gossa, l’Elfi, que creix més de pressa que el seu amic i arriba un moment que ella marxa.
- Inés Azul de Pablo Albo (editorial Thule) Com se’n pot anar algú amb la de coses que encara queden per fer?
- D’una altra manera d’Ana Tortosa (editorial Thule)
- Els nen dels estels de Patrik Sommers (editorial ing editions)
- La caricia de la mariposa de Christian Voltz (editorial kalandraka)
I molts més… en un altres post us en presentaré d’altres.
