No he viatjat mai a l’Himàlaia, però sí que la lectura ja m’hi havia portat altres vegades en llibres que vaig comentar en aquesta mateixa secció, Sense fer mai el cim, de Paolo Cognetti i Desde el lago del cielo, de Vikram Seth. Tanmateix, ara encara hi torno. La montaña blanca, de Robert Twigger, subtitulat Viajes reales e imaginarios por el Himalaya (Ediciones Península), és un llibre que permet descobrir la gran serralada asiàtica des d’una punta a l’altra i en moments diferents de la història. D’aquesta manera, el seu autor, poeta i aventurer ens ajuda a comprendre la immensitat d’un lloc que sovint ha estat motiu de disputes polítiques i colonials molt abans que comencés a ser l’objectiu de tots aquells qui volien assolir el sostre del món. Twigger, en el primer capítol inicia un viatge que ell feia molt de temps que somiava:

“Yo llevaba años planeando un viaje al Himalaya, el lugar donde había nacido mi padre (en Mussoorie, otro asentamiento de montaña). De niño lo llevaban en silla de manos a través de la nieve hasta la escuela, situada en las colinas. Estos retazos de historia familiar pueden determinar el curso de una vida, como si fueran un pequeño demonio.”

De tota manera, aviat abandonem el viatge de l’autor, que reprendrem només de tant en tant, per endinsar-nos en la gran diversitat d’històries i de formes de vida que hi ha a l’entorn d’uns paisatges immensos, perillosos i plens de mites i llegendes. Així, doncs, trobem en el llibre capítols dedicats al clima, al mal d’altura, a les religions, especialment al budisme, a la intervenció dels anglesos en la configuració de mapes i en els intents colonitzadors, així com també tota la història del Tibet fins a l’ocupació Xina i l’exili del Dalai Lama.

Robert Twigger, a més, tampoc s’oblida dels grans alpinistes i, per tant, desfilen pel llibre Mallory, Irvine, Hillary i Tensing, Messner i molts d’altres, a banda de l’episodi que va fer que el 1996 fos l’any més mortífer en la història de l’Everest. Twigger tampoc s’oblida de la brutícia que deixen les expedicions ni de les rutes de les drogues que passen per la serralada.

El viatge de l’autor acaba a la terra dels Nagas, al límit amb la frontera birmana: “Era el final del trayecto. Llevaba mucho tiempo soñando con llegar allí. Conocía los nombres de las aldeas y las ciudades gracias a las historias de mi padre y a mi interés por la causa naga en la década de 1990.” Un llibre molt interessant per tothom qui vulgui conèixer a fons què és, qui viu i qui visita l’Himàlaia, el lloc on hi ha els cims més alts de la Terra, però també una població que conviu amb aquest fet.

 

Portada: Foto de Nieve creado por wirestock – www.freepik.es

AnteriorNominats als Goya 2021
Següent“La tumba de Eva Goth”, David Orange
Avatar photo
Meritxell Guitart Andreu (Sabadell, 1972) és llicenciada en Teoria de la Literatura i Literatura Comparada i professora de Llengua i Literatura Catalana a La Salle Manlleu. Gran amant dels viatges, és autora del llibre De Vancouver a Whitehorse a través de les Rocalloses i el Passatge Interior d’Alaska (El Toll, 2016) i també dels relats: “Lliçons de quítxua a la Vall Sagrada dels Inques” (Mambo Poa 2, 2010), “El vent del sud: viatge a la Patagònia argentina” (Mambo Poa 3, 2011), “Camí de la misteriosa Alaska” (Mambo Poa 4, 2012) i “Un conte rus” (Cosins llunyans i altres contes, Cossetània 2014). L’any 2016 va ser finalista del premi Núvol de contes amb la narració “Shako Kvareli”. Podeu seguir els seus viatges al blog Bitllet de tornada, al Facebook i a Twitter (@txellguitart).