Vikram Seth és un poeta i novel·lista indi. Fa temps vaig llegir la seva novel·la Una música constant (1999), però no sabia que també havia escrit un llibre de viatges. Fa poc, però, el vaig trobar buscant pel catàleg de la biblioteca i m’he endinsat en la seva lectura. Amb aquest relat, que explica el viatge que va fer l’any 1981 per la Xina i el Tibet, va guanyar el prestigiós premi Thomas Cook de literatura de viatges.
Seth va ser a la universitat de Nanjing, a la Xina, i va decidir aprofitar les vacances d’estiu per tornar a casa seva, a Nova Delhi, a través del Tibet i del Nepal. La narració, doncs, comença amb l’autor coneixent junt amb diversos companys estrangers la província xinesa de Sinkiang, però sobretot intentant aconseguir el permís que li permeti viatjar fins a l’Índia passant pel Tibet. La seva idea, a més, és fer-ho en autoestop.
A part de veure llocs tan bonics com l’anomenat Llac del cel, a la Xina, i d’aconseguir arribar a Lhasa, el més interessant del relat és com l’autor viu aquest viatge i les seves dificultats. La burocràcia xinesa complica molt els trajectes, però també ho fa una climatologia que no l’ajuda a arribar al seu destí. Al Tibet troba rius desbordats i els camions queden atrapats en el fang. A més, els aiguats han destruït el pont que separa la frontera amb el Nepal i ha de fer molta volta per trobar un lloc on creuar a peu amb l’ajuda d’un guia de muntanya.
És molt interessant, com passa sempre en els llibres de viatges, la gent que l’autor coneix pel camí. Així, trobem com es relaciona amb els xinesos amb facilitat, pel fet que en coneix la llengua, i la relació que estableix, per exemple, amb el xofer que l’acompanya fins a Lhasa amb el camió. Igualment fa un amic tibetà que li explica els problemes que va viure la seva família (amb el pare a la presó) quan la Xina va envair el Tibet i el Dalai Lama va haver de fugir a l’exili. També li parlen molt de les relacions de la Xina amb l’Índia i ell reflexiona sobre com és el país ara que la Revolució Cultural de Mao ja queda lluny i que la Xina es comença a obrir una mica a una nova economia.
Al Tibet, Seth assisteix a un funeral amb un ritual tibetà difícil de descriure:
“Los cristianos y los musulmanes entierran a sus muertos; en realidad, los dan de comer a los gusanos. Los parsis dan de comer sus muertos a los buitres en las Torres del Silencio. Aquí, en el Tíbet, donde la madera es escasa y el suelo está duro la mayor parte del año, los cuerpos son troceados, mezclados con comida y dados a las águilas.” (pag. 243)
El llibre comença amb un pròleg de l’any 1989. És interessant llegir-lo perquè Seth explica el perquè del viatge, però sobretot perquè situa el lector pel que fa a les relacions entre la Xina i el Tibet, amb el Dalai Lama encara a l’exili (de fet, encara avui segueix exiliat a l’Índia). L’escriptor, a més, és molt crític amb la política del govern xinès just pocs mesos després de la dura repressió contra els estudiants que protestaven a la plaça de Tian’anmen. Desde el lago del cielo ens explica un viatge de fa ja molts anys, però això no significa que les seves reflexions no serveixin per plantejar-nos la situació actual d’un viatge com aquest.
