Una realitat que no s’acaba d’entendre, des d’una mirada que lluita per ser bondadosa, és la naturalesa del Mal. La maldat és present a tot arreu, hi hagi democràcia o no, hi hagi llibertat o no, hi hagi una ciutadania educada o no. Quan ens llevem amb les maldats diàries que ens conten els mitjans de comunicació mitjançant la sobredosi de pantalles actuals, sento ràbia i impotència de veure un món que no ha après de la Història a ser més just, pacífic i solidari que en el passat. Els Humans no tenim límits per fer mal, som capaços d’arribar a l’extrem de màxima crueltat tant en la Guerra com en la Pau; no només quan hi ha un conflicte bèl·lic sinó també en llocs aparentment pacífics. Fins i tot en una societat relativament tranquil·la com la nostra, hi ha violència en moltes cases i altres espais, i ens n’assabentem quan el mal ja està fet i surt a la llum el que ja és irreparable. Què podem fer contra la dolenteria humana? És difícil trobar una resposta a aquesta pregunta complicada però inevitable. El Mal existeix i li agrada ser-hi. Els personatges dolents malauradament no són tan sols protagonistes o antagonistes de pel·lícules i novel·les; són ben reals i s’amaguen en el cor demoníac d’algunes persones. No sempre tenen un aspecte terrorífic com els ha imaginat el nostre imaginari. Sovint l’aspecte és de persona normal i quan descobreixes el que han fet, sigui quin sigui el tipus de delicte, et consterna comprovar que si trobessis aquestes persones pel carrer no et semblaria pas que fossin delinqüents. Podem ignorar que convivim al nostre territori i en qualsevol altre amb éssers així, i potser és la millor opció, però no perquè tanquem els ulls deixarem de veure que hi ha qui opta per fer el Mal. Necessitem refugis per protegir la nostra salut mental i emocional de les notícies que ens parlen tant de dolents anònims com de dolents molt coneguts, i crec que la solució passa per aferrar-se a coses positives com llegir un bon llibre, mirar-nos una sèrie o escoltar tota la música que ens agrada. Fent coses bones ens apartem de les dolentes. Cercant amb què somriure, amb allò que és bonic, noble d’esperit i estimat, fem un camí que no ignora el Mal però l’evita. No desapareixerà el monstre, no esborrarem el diable, seguirem veient a la televisió i al mòbil la presència d’assassins; i tanmateix, fent una vida feliç arraconem el Mal, l’allunyem de les nostres vides, i deixa d’intimidar-nos, que és quelcom que sembla que li agrada. La intimidació del mal és omnipresent però podem expulsar-la de les nostres vides i continuar fent el nostre camí sabent que hi ha perills però sense acovardir-nos. El perill no rau només en el que veiem sinó en la foscor d’alguns cors, fins i tot en la seva buidor, o directament en ments insensibles al patiment de l’altre, sense penediment i amb tota la consciència del dany causat. Lluitem contra això, però també hem de creure en la bona gent, que és molta. No ens malfiem de tothom. Quan ens han ferit, cal que busquem com guarir-nos; el desig de venjança només augmenta el patiment. El perdó és treure’ns el que ens ha danyat, foragitar-ho. No es tracta de donar consells de com evitar el Mal. Allò terrible és que la seva existència és inevitable, però això no ha de fer que ull per ull, dent per dent, nosaltres també ens tornem dolents. No. Seguim caminant amb la nostra dignitat, fins i tot amb el nostre amor cap a la nostra espècie, i després de deslliurar-nos del mal que ens han causat, seguim fent una vida noble, bo i donant el nostre amor a les moltes persones que el volen. Oblidar el mal rebut és bo per continuar vivint amb dignitat i felicitat. No hem de perdre l’esperança, no hem de deixar que el Mal ens intimidi. El camí del Bé es fa costerut, però és satisfactori. No hi ha una separació radical entre Bé i Mal i tanmateix els podem separar i els hem de separar. Si no hi fos el Mal, segurament viuríem en un paradís, però és concebible un tal paradís? Els encerts dels humans són els que han de prioritzar la nostra atenció. Tota la creació intel·lectual és la nostra salvació no només del Mal sinó de la Bogeria o l’Horror. La creativitat i tot el llenguatge positiu que en podem extreure és una alenada de força per al Bé. Quantes obres d’art necessitem per convèncer-nos que la Humanitat és digna d’estimar? Un sol poema ens pot salvar a tots i totes. La qüestió és no defallir, no permetre que el Mal trenqui tots els murs de la nostra felicitat. El Bé ens demana un gran esforç però ens recompensa. A la pregunta de si la lectura ens fa millor persones afirmo que sí, que algú que estima els llibres és algú que estima les persones, i no crec que m’hagi equivocat. I si m’equivoco rectifico però em nego a pensar que llegint Montaigne, Voltaire o Diderot, per dir tres ments privilegiades, esdevingui un tirà; algú, doncs, dolent. Puc pecar d’ingenu o d’innocent per alabar el Bé, però si són defectes me’ls estimo més que no pas triar el Mal. No oblidem que som lliures d’escollir i contra el Mal també s’hi pot lluitar, no estem tan indefensos si fem pinya entre tots i totes. La dolenteria no és tan poderosa com per sotmetre a tothom. La seva intimidació, la seva amenaça és inevitable però no victoriosa. Ens pot intentar humiliar, espantar i fins i tot matar, però l’amor és una eina tan poderosa com ho és, alhora, el sentit de justícia, i tot i que hi ha coses que cal millorar, encara vivim en un país on els malfactors paguen el preu del Mal que han fet. M’estimo més anar-me’n a l’extrem del Bé com a crèdul, que no pas anar-me’n a l’extrem criminal del Mal.

 

Imatge de portada de freepik

AnteriorCINEXIC MANLLEU. Vainilla
Següent‘Interpretar els senyals’, Jordi Casals
Avatar photo
Llegir i escriure són les meves grans passions. Crec que cada text és una lluita creativa amb la qual el llenguatge (poètic, narratiu, teatral...) ens duu amb la força de les paraules cap a mons il.limitats. Penso que publicar és regalar a les lectores i els lectors el plaer de llegir que neix del plaer d'escriure.