Males decisions. Tots n’hem preses i sempre en prendrem. Això ens defineix, oi? Dels errors se n’aprèn, diuen. Llavors, si tot ho podem remeiar, per què sempre acabem caient al mateix forat. Doncs perquè l’ésser humà és l’únic animal que ensopega dues vegades amb la mateixa pedra. I la pedra del racisme és més aviat un dels menhirs de l’Obèlix.
El moviment Black Lives Matter ha tornat a despertar una realitat espantosa als EUA. El president Trump no ha ajudat gens amb la convenció Republicana prèvia a les eleccions de 2020 i els seus discursos carregats d’odi. El Mediterrani és una autèntica tragèdia dia rere dia, a Espanya vam viure l’acusament a temporers més que mai, agreujat per la pandèmia. I és que la llista no s’acabaria mai. Però què fem per remeiar tot això? Què som capaços de fer? Un donatiu? Un post a xarxes socials?
Sí, aquí arriba la nostra mà i releguem les decisions importants a la política. Una política que és incapaç de posar-hi remei perquè a l’extrema dreta tampoc li interessa posar-hi remei. I qui vota la dreta? Doncs la humanitat. Ara bé, recentment s’han començat a fer molts canvis des de productes culturals. Productores, distribuïdores i editorials han començat a passar censura a certs productes que discriminen.
A principis d’estiu HBO va decidir retirar la pel·lícula Allò que el vent s’endugué (1939) del seu catàleg. El seu argument? “Glorifica l’esclavitud”. Dies més tard de la polèmica, la plataforma va decidir reincorporar-la (tot i així a la plataforma espanyola jo no l’he aconseguida trobar). Ara bé, segons sembla s’ha reincorporat en alguns països amb un vídeo explicatiu de la professora de la Universitat de Chicago, Jacqueline Stewart, en què es diu que dona una visió del sud dels Estats Units com un escenari romàntic i idíl·lic que tràgicament s’ha perdut. A veure, hem de ser conscients que de racisme n’hi ha hagut sempre, i en alguns moments de la història, totalment tolerat i legalitzat, ja sigui a través de l’esclavitud o d’altres pràctiques com l’apartheid. No ens enganyem, no poder veure una pel·lícula, no canviarà el fet que la societat segueix sent racista, classista i molts més istes.
L’escriptora britànica Enid Blyton ja va ser víctima d’aquesta censura políticament correcta l’any 2016. Per sort, ella no ho va veure, però els seus llibres van passar pel sedàs d’una visió eufemística i censuradors que privava el lector del vertader contingut dels llibres d’Enid Blyton. Totes les visions sexistes i racistes van ser eliminades del text. Una purgació de tot el que és dolent en la societat. Això va revifar el debat sobre si la literatura juvenil i infantil, encara que siguin clàssics o llibres històrics, no haurien de tenir continguts sensibles. I jo em pregunto, doncs com aprenem? Neguem la història? Neguem el que la humanitat ha fet? No podem aprendre dels errors?
Això ha tornat ara, a finals d’aquest estiu, amb la famosa novel·la d’Agatha Christie, Deu negrets (també coneguda amb el nom de I ja no en quedà cap). El fet és que ara, la paraula “negrets” sembla que fa nosa, que molesta, que incomoda. Ara es passarà a dir Eren deu. Curiós, tot i que inicialment la novel·la es va publicar el 1939 sota el títol Ten little niggers només un any després es va passar a dir And then there were none. Ara però, totes les traduccions sembla que han d’eliminar aquesta paraula, empesos per la decisió de França. Ara bé, no és només el títol el que es veu afectat, sinó que també el llibre i les 64 vegades que apareix la paraula negre/a. Ja m’explicareu doncs com cantem ara la cançó:
Deu piiiiiiiiiiiiiiiiiiip van anar a sopar;
un es va asfixiar i en van quedar nou.
Nou piiiiiiiiiiiiiiiiiiip van estar desperts fins molt tard;
un es va quedar adormit i en van quedar vuit.
Vuit piiiiiiiiiiiiiiiiiiip van viatjar per Devon;
un va dir que s’hi quedaria i en van quedar set.
Set piiiiiiiiiiiiiiiiiiip tallaven llenya;
un es va tallar en dos i en van quedar sis.
Sis piiiiiiiiiiiiiiiiiiip jugaven amb un rusc;
una vespa en va picar a un i en van quedar cinc.
Cinc piiiiiiiiiiiiiiiiiiip estudiaven Dret;
un es va fer magistrat i en van quedar quatre.
Quatre piiiiiiiiiiiiiiiiiiip van anar al mar;
una arengada se’n va menjar un i en van quedar tres.
Tres piiiiiiiiiiiiiiiiiiip passejaven pel zoo;
un gran ós va abraçar un i en van quedar dos.
Dos piiiiiiiiiiiiiiiiiiip s’asseien al sol;
un d’ells es va torrar i només en va quedar un.
Un piiiiiiiiiiiiiiiiiiip es va quedar sol;
es va penjar i no en quedà… ¡cap!
Ara sí que ho veig tot més clar. Ja veig que la humanitat té salvació (mode irònic activat). Em pregunto si en un futur els escriptors haurem d’eliminar el cotxe de gasolina que fa servir el personatge per entrar a Barcelona i canviar-ho per un tren o un cotxe elèctric.
