La comunicació

1422

Us heu fixat mai com parleu als nens petits? Amb aquella cantarella tan peculiar i que inexplicablement a tothom li surt igual, amb la veu més aguda, amb un somriure gegantí, les paraules amb diminutius, canviant el nom de les coses per onomatopeies… Perquè ho fem tot això? No ho sé ben bé, però pot ser un instint que ens desperten el infants; és una conducta social innata o adquirida?

La qüestió és la comunicació, arribar a l’infant, i escric aquestes línies després de llegir un article del diari Ara sobre “Com t’has de comunicar amb els nens abans de les seves primeres paraules?”. I és que és més important del que sembla, ja que la manera com l’adult s’adreça a l’infant fa que aquest aprengui a comunicar-se i a parlar amb més o menys facilitat. En aquest aspecte donen uns quants consells que podeu aplicar:

  • Parar atenció als interessos del nen
  • Mirar-los cara a cara
  • Parlar de manera variada i expressiva
  • Parlar sobre l’aquí i l’ara, així com del present i el futur immediat
  • Respondre al gest d’assenyalar de l’infant.

Però jo vull anar una mica més enllà, ja que, a part de mestra, sóc intèrpret de llengua de signes i el tema de la comunicació sempre el tinc molt present.

Quan estava estudiant la carrera a la Universitat de Vic, vaig fer diverses xerrades proposades per la meva professora de música, Mercè Carrera, per tal de treballar la música com a eina inclusiva i van ser tot un èxit. Els ensenyava cançons amb llengua de signes, donava consells de comunicació, recursos visuals, expressió corporal, comunicació no verbal, etc. i és que és més fàcil del que sembla canviar petites rutines i actes per tal d’arribar més enllà a cadascun dels infants. Ho vaig poder comprovar a les pràctiques i amb unes activitats extraescolars sobre l’aprenentatge de llengua de signes a infantil i primària. Els  nens i nenes em venien a buscar a l’hora del pati per saber més, per preguntar-me signes, se’ls ensenyaven uns als altres, era el seu “idioma secret” i vaig veure com utilitzaven i interioritzaven tècniques d’expressió corporal per fer-se entendre a classe i eren més conscients de les expressions facials i corporals i van millorar en motricitat fina.

Tota aquesta experiència adquirida tan valuosa em va fer reflexionar sobre com actuem amb els més petits i aquesta idea m’ha portat a introduir signes mentre parlo o canto amb els meus infants a “Carantoines, Mare de Dia a Tona”. Perquè crec fermament que és més senzill fer un signe amb la mà que dominar tot l’aparell fonador i aconseguir treure un so més o menys similar al de l’adult i comprensible. Jo no he descobert pas res de nou, ans al contrari, ja que hi ha estudis que demostren que els infants que se’ls ha signat han parlat prematurament vers la mitjana.

Actualment hi ha diverses plataformes online que ofereixen cursos per aprendre signes per a bebès, i m’encanta la iniciativa, però tal com hi ha tantes reformes educatives i tantes assignatures que varien amb cada color de partit polític, podrien incloure la llengua de signes catalana dins la carrera de magisteri i fins i tot com a optativa a ESO com extraescolar. El departament d’ensenyament s’omple la boca amb la paraula inclusió, doncs que no es quedi només en el paper, que s’actui, que s’innovi, que la gent es cregui que una inclusió és possible. Es necessiten ganes, recursos i formació perquè la cosa rutlli, però és possible anar avançant fent petits passos com el que us he explicat avui. Què us sembla?

Des de la Universitat de Vic hi ha un programa que es diu CA/AC (Cooperar per Aprendre / Aprendre per Cooperar) que està destinat a donar recursos al professorat per a ensenyar l’alumnat a treballar en equip i des d’una educació inclusiva. Si podeu, doneu-hi un cop d’ull perquè dóna moltes estratègies fàcils de realitzar per tal de canviar l’aula d’avui en dia. Projectes com aquests haurien de ser més coneguts, m’ajudeu a difondre’l?

 

Comparteix
AnteriorFreda gairebé glaçada, a l’ETC
SegüentSPECTRE
Em dic Anna Prat i Fontseca, tinc 34 anys i sóc mare d’en Guiu, nascut el 23 de desembre del 2014, i parella d’en Xevi, un company de vida que em fa créixer i estimar el dia a dia i apreciar els petits detalls que la vida ens brinda. He de dir que em va costar molt saber què volia ser de gran, ja que sóc mestra d’educació infantil amb menció d’art a l’escola, integradora social i intèrpret de llengua de signes. Amb el temps m’he adonat que el camí que he recorregut tan a nivell educatiu com laboral, ja que tinc experiència en el món de l’educació i el lleure i en educació especial, m’han ajudat a sentir-me preparada i valenta per iniciar aquest projecte amb confiança i seguretat: “Carantoines, mare de dia a Tona”. Neix el setembre de 2015, ja que em permet ser la mestra i la mare que visualitzo en el meu ideal i al mateix temps conciliar la vida laboral i familiar tan de la meva família com de les famílies que confien i confiïn en aquest projecte. I amb aquest projecte al damunt, se'm convida a escriure a L'Escriba cada quinze dies sobre el que més m'agrada: criança, infància, educació, literatura infantil, activitats i experimentacions sensorials i altres temes relacionats.