La secció Òrbita del Festival de Sitges 2019 s’inaugurava a la Sala Tramuntana, mentre a l’Auditori tenia lloc la gran gala d’inauguració amb In the Tall Grass. La pel·lícula en qüestió era la première europea de ‘4×4’, film argentí de producció catalana que parteix d’un inici d’allò més prometedor: un lladre entra a robar a un cotxe de luxe, i quan en vol sortir no pot; portes i finestres estan trabades, i el SUV en qüestió està blindat. Per si fos poc, els panells i els controls del cotxe són controlats per algú de fora que sembla tenir un pla maquiavèlic. Mariano Cohn, director, i l’actor protagonista, Peter Lanzani, van ser a Sitges presentant el film, així com el productor Gastón Duprat, qui va ser codirector amb Cohn de la genial El Hombre de Al Lado (2009), on ja jugaven amb els límits de la moral, i el que és correcte i el que no.
El guió del film juga molt amb la postura de l’espectador, i en bona mesura, ho aconsegueix. El protagonista se’ns presenta entrant a un cotxe, robant la ràdio i deixant la seva marca personal de lladre, però quan el veiem presoner i a mercè de qui mou els fils des de fora, no sabem qui hauria de merèixer el nostre vot (o qui el desmereixeria menys). I és que durant 2/3 de la pel·lícula serem acompanyants d’un pobre desgraciat a mans d’un justicier sense massa escrúpols amb la veu d’un sarcàstic Dady Brieva que farà patir de valent a un genial Peter Lanzani en un paper molt físic i molt visceral i multitud de capes en què demostra una gran capacitat interpretativa. La interpretació de Lanzani anirà en conjunció amb una gran cinematografia quasi sempre des de l’interior del 4×4 i càmera en mà de Kiko de la Rica (La comunidad (2000), Las brujas de Zugarramurdi (2013), Abracadabra (2017)).
La llàstima és el tram final, en què el guió perd força en canviar per complet l’enfocament del film i en voler fer molt d’èmfasi en la situació d’inseguretat als carrers de les grans ciutats a Argentina (un tema que ja fa molts anys que dura i que sembla tabú al cinema del país), no perquè no sigui una bona reflexió, sinó perquè aquest canvi tan radical, després d’una hora de pel·lícula, és poc valent, resolt d’una forma poc coherent, i el què és pitjor, poc cohesionat amb la història i els seus personatges fins a aquell moment. Quan 4×4 acaba, et queda la sensació que has vist com dos films en un, en què el primer és moralment interessant, brillantment rodat i interpretat i trepidant (tot i que potser un pèl allargat); i el segon, es queda a mig camí d’allò que pretenia ser.
