“La bogeria, de vegades, no res més que la raó presentada en una altra forma”
—Goethe
Sempre que algú em diu alguna cosa sobre salut mental —és evident que sempre hi ha algú que em diu coses sobre salut mental— em ve al cap la novel·la de Ken Kesey, Algú va volar sobre el niu del cucut. Acte seguit, Jack Nicholson mirant al buit com un estaquirot, amb mitja baba que li penja del llavi. El molt mal parit ho va clavar fort. Sí senyor, ben fort.
Però abans del cel·luloide, hi va haver el paper, i no em refereixo al paper de les pàgines de la novel·la, sinó un paper impregnat d’LSD —la descripció de Kesey de Tom Wolfe a Ponche de ácido lisérgico, on relata els moments més èpics de la vida de l’autor un cop convertit en el gran prodigi de la novel·la americana, us oferirà molta més informació que jo, que només pretenc fer-vos l’estona del cafè—, que va servir perquè Kesey es donés compte que tot girava al revés.
Entenc que la salut mental abasteix moltes més coses que quatre penjats que reciten mantres amb la pretensió de canviar el món. El patiment que comporten les malalties mentals és cosa fina, però ja sabeu que no m’agrada embolicar-me en aquests tipus de drames mastodòntics que, de per sí, la vida ja ofereix a punta pala —ja hi ha masses pel·lícules sobre l’Alzheimer o la depressió (per exemple, que a aquest ritme ja us haureu acabat el cafè). Així doncs, us proposo un tema molt menys delicat: la il·luminació espontània com a màxim estat de bogeria.
El que fa gran la novel·la de Kesey, deixant de banda l’estil impecable i la documentació aportada pel cap dels Bromistes Alegres, és aquest reclam de llibertat. Una llibertat que, segons molts, podria ser perillosa. Estan bojos els seus protagonistes? O és que els hi ha entaforat tantes drogues al cos que realment han perdut l’oremus? No sé per què, però la paraula oremus em sembla excessivament religiosa per aquest context. O potser no. M’ho pensaré mentre escric.
Segons la novel·la, la societat només accepta aquells que sucumbeixen ràpidament al control del sistema —cada societat presenta models de control diferents o amb variacions, en aquest cas parlem del model de control capitalista americà, amb els seus matisos de conservadorisme moral (els pecats, fills meus, els pecats)—i per tant, tots aquells que presentin diferències, seran internats a favor o en contra de les seves voluntats. A favor. Aquests son els que més interessen. El plantejament és que hi ha voluntat de submissió per part del poble. La vida passa a ser més fàcil un cop et deixes endur per la corrent general —en aquest cas la de les teràpies de xoc—, és normal que ens ho plantegem.
Però la resposta a tots els problemes no és aquesta, sinó la contrària. I aquí, la imatge final de l’Indi, fugint, a la recerca d’alguna cosa… més.
El debat és sobre la taula: farmacèutiques sí, farmacèutiques no. No us deixeu enganyar, vosaltres escolliu ser l’Indi o en Jack Nicholson. Uns lluiten, els altres s’alliberen. Uns moren, els altres viuen. Només alguns follen.
Em costa decidir-me.
Sincerament no és una cosa senzilla de decidir.
Necessito ajuda.
Per molt que penso, les paraules se’m creuen i em faig un embolic. Aquest ofici és un infern, no entenc com ho sol fer la gent per fer veure que no costa. Potser m’hauria de buscar un editor. Podria parlar amb ell sobre el tema. No crec que li molestés.
El quid de la qüestió és que encara no tinc clar si havia d’haver escrit oremus o no. Parlar sobre literatura sovint em confon.