Hi ha ressenyes que són més difícils de redactar perquè se centren més en qui ha escrit la novel·la en qüestió que no pas en el seu argument. Aquest és el cas de Costa Bratva, que neix de la mà d’una bona amiga i, per a més inri, col·lega de professió. Es tracta de la Cristina Malagelada Grau, qui de la mà de Stonberg Editorial ens portava l’any 2019 aquest tros de novel·la negra que ja avanço no us defraudarà gens.
En primer lloc, quatre ratlles sobre la trajectòria d’aquesta autora gironina. Després de finalitzar els seus estudis i assolir el grau de doctora entre tubs d’assaigs i petits rosegadors a la Universitat Autònoma de Barcelona (on no vàrem compartir aules, laboratoris i amistats per pocs mesos), l’any 2013 canvia d’aires per emprendre noves aventures (així és ella!). Primer a la prestigiosa Mont Sinai School of Medicine i després a la Universitat de Columbia, ambdues institucions emblemàtiques de Nova York. Vet aquí, doncs, que Malagelada se sap moure com peix a l’aigua en l’esfera internacional, fet que li ha permès conèixer l’entrallat d’institucions oficials d’alta volada i disposar dels coneixements i habilitats necessàries per documentar-se a consciència. Sí, suposeu bé: no li falten dots d’investigació sobre tot allò que escriu (i creieu-me quan us dic que això es nota claríssimament al llarg de les pàgines de Costa Bratva). I amb raó, la novel·la que avui us porto li va merèixer el Premi Cubelles Noir 2020 a la millor novel·la negra escrita per una dona en català. Actualment, intentant compaginar la seva tasca de direcció d’un dels grups de recerca en neurobiologia més influents de la Universitat de Barcelona, segueix escrivint (“a hores intempestives”, com diu ella) noves històries de gènere negre.
Dit això, però, els seus inicis en l’àmbit literari no van ser fàcils (com acostuma a passar). No va ser fins que Stonberg Editorial es va fixar en ella i en el manuscrit de Costa Bratva que no va veure publicada la seva primera obra fora del món de l’autopublicació ‒Rere els capoquers (2009) i Queixalades de barracuda (2014). Fins a aquell moment, tan sols Llibres del Delicte havia tingut visió de futur i afegia un relat seu al recull Assassins de Girona (2017).
Entrant en matèria (com solem dir en argot científic), Malagelada teixeix una història al voltant d’una venjança cuinada a foc lent durant anys en el marc incomparable de les muntanyes de les Gavarres, un indret que l’autora coneix perfectament. La narració, absolutament trepidant i plena d’acció (inclou, per exemple, una execució davant d’un conegudíssim hotel palamosí al més pur estil del violent cinema sud-coreà), deixa pocs moments de descans. Així doncs, comença narrant de forma quasi esfereïdora la terrible xacra de les xarxes de tracte de blanques i com s’organitzen des dels països de l’òrbita de l’antiga Unió Soviètica fins que arriben a posar els seus tentacles als prostíbuls gironins (i ja veureu com són de crues les descripcions sense estalviar-se’n l’horror). A partir d’aquí, els fets es traslladen a localitzacions diverses de la Costa Brava, on un incendi forestal és el tret de sortida d’una investigació (exquisidament construïda) per descobrir l’origen de les restes mortals de sis menors. Finalment la trama avança sense aturador fins a acabar d’alterar completament la vida d’una sèrie de personatges, entre els quals destaca una misteriosa escultora hippy nouvinguda, la Vesna. Podríem posar moltes etiquetes a la Vesna: precoç, trencadora, intel·ligent, empoderada, atrevida… Casum dena, Malagelada! M’has deixat amb ganes de saber més sobre la història de la Vesna Vulović i el seu World Record Guinness!
Entre altres elements, sobta com de desimbolta es mostra l’autora descrivint de forma més que creïble l’estructura i funcionament de la Bratva o màfia russa i també de la Interpol. Per això us deia abans que Malagelada és una autèntica primera espasa en documentació i revisió bibliogràfica que li permet extreure els detalls més importants de les coses per complexes que semblin d’entrada. No deixa tampoc d’aprofitar l’oportunitat per introduir alguna picada d’ullet a algun concepte neurològic que, com també esmentava a l’inici de la ressenya, és la seva especialitat professional (vegeu “savantisme”). Per últim, dir que les seves acuradíssimes descripcions demostren un bon coneixement en tot allò relacionat amb l’art de navegar, embarcacions, corrents marins, etc. Sé de primera mà que l’autora és una enamorada del mar i d’una de les pràctiques esportives que més s’hi relacionen: el surf. Això li permet posar un fanalet de Reis i un sacrifici a les aigües com a cirereta d’aquest seu brillant pastís literari.
En resum, som davant d’una autora ben decidida (com amb tot el que emprèn) a fer bona novel·la negra en llengua catalana, totalment apassionada per la seva feina i amb l’objectiu de deixar empremta fent allò que més li agrada. A Costa Bratva, a través d’un estil narratiu molt potent i en certs moments pertorbadorament estremidors, s’entrellacen alguns dels elements més característics del gènere negre com són violència, sexe, organitzacions criminals, tràfic de menors, prostitució, amor i venjança (compte en fruir gaire amb ells, perquè poden provocar addicció, malsons o insomni). En particular, se’ns descriu fins on arriben els tentacles i negocis bruts de la màfia russa empastifant els indrets més idíl·lics de la nostra estimada Costa Brava. I és que, com veurem, la vida tranquil·la que s’hi respira és tan sols un miratge (això sí, preciós pels qui en som uns apassionats) reflectit damunt de les seves cristal·lines aigües; més en el fons, en boca de l’autora, es tracta de “la Marina d’Or dels gàngsters caiguts”. No us podeu perdre Costa Bratva.
