La Gona és cartera i escriptora. Ara fa temps que no escriu o, si més no, que no publica, però per a ella sempre ha estat un procés guaridor. No es conforma amb poc, però. És una dona autoexigent i l’inconformisme és el motor de la seva vida. Té una filla, l’Amàlia, entranyable, curiosa de mena i cul inquiet. Un bon dia la menuda li fa una pregunta sobre uns detalls de la història que va donar el nom d’Espiridió al besavi de la seva mare. Aquest fet despertarà la curiositat de la Gona i la portarà a una reecerca incansable sobre la veracitat del relat que sempre havia sentit i els seus orígens familiars. Aquest és el punt de partida de Guanyaràs una mar llisa, de Miquel Martín i Sierra (Periscopi, 2024), una història meravellosa que gira a l’entorn de dos mons fascinants: l’escriptura i el mar.

Miquel Martín ens submergeix en el dia a dia dels corallers de Begur que durant el segle XIX navegaven mar endins amb l’objectiu de guanyar-se les garrofes amb l’extracció de corall. A través dels ulls de la Gona aprendrem sobre aquest ofici i tot el que comportava per a les famílies que en vivien, també la de la Gona. Ens hi acostarem a toc de rondalla i llegenda i amb el convenciment que qualsevol personatge fictici havia sigut ben real.

Begur batega a cada pàgina, i no només per la descripció dels paisatges i la seva gent, en percebem l’essència sobretot gràcies al llenguatge ric i genuí que se’n desprèn. Guanyaràs una mar llisa és, entre moltes altres coses, un homenatge a la llengua i a l’oralitat, potents i evocadores, una potència, diu, “que s’ha diluït en una llengua anèmica, uniforme, adotzenada”. Tinc la sensació que constantment he navegat per un laberint de paraules i expressions que m’eren molt properes, i que gràcies a aquesta riquesa que he aconseguit fer-me meva m’he trobat de ple en l’ambient, els carrers i l’estimada Costa Brava i l’Empordà, un paisatge que admiro i que m’és llar.

En aquesta línia, doncs, també podem parlar de Guanyaràs una mar llisa com una oda a la vida de poble: “Aquí, la vida encara es viu a un altre ritme, tot passa més a poc a poc i això et deixa temps per mirar i per pair tot el que veus i tot el que vius. Aquí el món és més petit i més proper”. I li dono la raó: soc de poble, he viscut a la ciutat i he tornat al poble perquè finalment he buscat refugi en el paisatge, el tarannà i el parlar comuns dels quals parla el llibre i que sento que em defineixen i m’uneixen a altres persones que ho viuen com jo. Llibres com aquest em recorden qui soc i d’on vinc i sentir-m’hi tan propera i identificada em fa apreciar-los d’una manera especial.

A través de la ploma de la Gona i el seu esperit de recerca per reescriure la història familiar, Miquel Martín ens capbussa, també, en el procés d’escriptura i tot el que comporta: des de la idea, passant per la documentació i recerca, l’escriptura en si, la rellegida, la distància que cal agafar per donar-hi sentit, l’esporgada… fins a la publicació. La veritat és que m’ha semblat molt interessant l’enfocament que en fa i com ho descriu, ben bé un exercici de metaliteratura que et creus i et fa reflexionar. Et fas una idea molt nítida sobre aquest art, i el resultat és que un cop arribes al final de la lectura has après a respectar, encara més, una feina sovint poc valorada i menystinguda. Tot aquest procés és l’excusa per fer una crítica —constructiva i sense arribar a cap conclusió ferma— al procés editorial i la dualitat entre quantitat i qualitat que impera als nostres prestatges. “Alguna cosa no rutlla”, es lamenta, “alguna cosa profunda i essencial trontolla i grinyola”. Es publica massa? Són prou bons els llibres que trobem a les llibreries? Prima la qualitat o els interessos comercials? Tot això són pensaments que, dedueixo, té l’escriptor i que verbalitza per mitjà de la Gona. I em sembla atrevit, perquè no és habitual. I també em sembla coherent que totes aquestes reflexions quedin plasmades en un llibre publicat per una editorial independent.

Però les crítiques no s’acaben aquí. Begur com a protagonista és també l’escenari perfecte per posar sobre la taula una qüestió preocupant: l’auge del turisme. Miquel Martín ens parla de la prostitució o destrucció del paisatge amb l’objectiu d’atraure turistes, de la compra desenfrenada de xalets… Un problema, diu, que se’ns n’ha anat de les mans i que ho “acabarà fotent tot enlaire”.

I, finalment, arribem a les últimes vuitanta pàgines, on es fa la màgia: la resolució del misteri, el resultat de tantes hores de recerca i escriptura. Espiridió i els seus orígens. No us puc dir res més sobre això perquè us faria un espòiler com una casa de pagès, però per a mi és una culminació meravellosa de tot el que ens havia ensenyat abans Miquel Martín: el mar, el poble, el corall, la família, el llenguatge, escriure… Tot pren un sentit i la paraula n’és el germen però també el destí.

Tant de no us animeu a salpar de casa vostra a Begur i us deixeu enlluernar per aquesta deliciosa novel·la feta de records, de salabror, de mar i de mots que l’un rere l’altre llisquen fins a arribar a bon port.

 

Imatge de portada

 

 

 

AnteriorLa tragèdia dels llibres sense espai
SegüentAquest divendres 31 de maig als cinemes…
Avatar photo
Els títols diuen que soc historiadora de l’art, però el meu cor sap que la meva vocació és el món dels llibres. Actualment treballo com a correctora i editora de textos en català i també em dedico a altres tasques relacionades amb la comunicació i la promoció en el sector editorial. A les meves estones lliures llegeixo i recomano llibres.