Como una chispa, d’Elle McNicoll (Anaya, 2021), és un llibre que no puc ni vull oblidar fàcilment. M’hi vaig endinsar amb fins totalment laborals per al club de lectura juvenil que estic conduint a la biblioteca. La veritat és que m’està encantant l’experiència de moderar un club de lectura, no només perquè gaudeixo moltíssim comentant els llibres amb els meus joves, sinó també perquè estic descobrint tot un món de literatura juvenil que fins ara em queda lluny.
La protagonista de Como una chispa és l’Addie, una nena d’onze anys autista. El seu dia a dia no és senzill perquè ha d’aprendre a fer-se un lloc a l’escola i a l’esfera pública. És sensible, intel·ligent i amb molt de potencial, però algunes de les seves característiques la fan sentir exclosa i diferent de la resta. Per exemple, no tolera els sorolls forts ni tampoc llums massa intenses (brillen massa i li provoquen mal de cap) i tampoc se sent còmoda entre la multitud. Per sort, té el suport i la companyia de les seves germanes grans, la Keedie, que també és autista, i la Nina; l’Audrey, la seva nova amiga; el senyor Allison, el bibliotecari, i els seus pares. Per a ella fer amics no és fàcil, ja que la majoria de gent no entén què és l’autisme i com s’ha d’adreçar a persones autistes i tractar-hi. A més, la seva mestra, la senyoreta Murphy, i la seva amiga, la Jenna, tenen una actitud de rebuig cap a ella, no l’ajuden ni la comprenen, sembla que li fan el buit, i això encara fa més difícil la seva integració amb la resta de companys.
Un bon dia, s’assabenta que antigament al seu poble, Juniper, van sacrificar moltes dones acusades de bruixeria. L’Addie es comença a interessar per aquest fet —també és curiosa de mena— i s’adona que possiblement totes aquestes dones van ser condemnades injustament tan sols per ser diferents. Com que s’hi sent identificada —aquí utilitza la metàfora, un recurs que ens acompanyarà al llarg de tota la trama: les bruixes, els taurons, els superherois…—, començarà una lluita perquè l’Ajuntament del seu poble homenatgi totes aquestes dones amb un monument.
L’Addie és un personatge meravellosament ben construït i amb una sensibilitat i visió de la realitat que ja ens agradaria a molts. Està feta d’esquitxos d’innocència i perseverança i de grans dosis d’empatia. És d’aquests personatges literaris inoblidables que de tant en tant treuen el nas de la prestatgeria per recordar-te que el món és tan divers com persones l’habiten. Pàgina rere pàgina creix i ens fa créixer a nosaltres, a grans i joves. La història està farcida de metàfores i de moments entranyables que ens robaran un somriure. D’altres ens faran arrufar el nas, però des de la primera pàgina ja no voldrem deixar anar la mà de l’Addie. Tampoc la de la Keedie, el seu pilar fonamental, ni l’Audrey, l’amiga desitjada i incondicional. I la Nina, ai, la Nina! La seva evolució és una de les més boniques de la novel·la.
Tolerància i inclusió són alguns dels valors més potents que m’enduc d’aquesta història. La manera de retratar i tractar l’autisme m’ha semblat molt versemblant, he tingut la sensació que el llibre m’abraçava i m’interpel·lava tota l’estona. De fet, tota aquesta veritat la palpem perquè l’autora és una persona neurodivergent, és a dir, el seu cervell té unes connexions diferents de les d’una persona neurotípica i, per tant, percep la realitat des d’una perspectiva a la qual no estem acostumats. Aquesta diferència és la que acaba provocant un rebuig social. Per això és important que hi hagi històries com la de l’Addie i que ens les expliquin persones que ho viuen de primera mà. Des d’ara, comprenc molt millor la neurodivergència. M’he espolsat prejudicis de sobre i he tingut una injecció d’empatia que pocs llibres m’han donat, i la mostra és que dies després encara em ressona a dintre.
Como una chispa és d’aquests llibres que et fan millor persona, però també millor lectora i millor observadora. Després de conèixer l’Addie, em pregunto quantes vegades dec haver-me topat amb persones neurodivergents i, sense saber-ho ni adonar-me’n, he fet relluir la meva condició de persona neurotípica i això les han fet sentit petites i incompreses. Per aquest motiu em sembla una novel·la tan valuosa a nivell de contingut i emocional. Tant de bo arribi a molts adolescents però també a molts adults, ja que més vegades de les que voldríem som els que acabem perpetuant certes actituds indesitjables i injustes.
Gràcies per tants aprenentatges, Addie. T’has ben guanyat una espurna al meu cor.
