No puc anar, ni de bon tros, a tots els festivals de literatura negra que voldria, i aquest any encara menys. Tot i així, no em vaig voler perdre el Vilassar de Noir, on vaig tenir el plaer de coincidir amb en Salvador Balcells i en Marc Moreno per conversar sobre Si saps caure t’alçaràs i Escapisme, les seves respectives novel·les. Com sempre dic, els festivals, a més de posar en contacte lectors i autors, genera moltes necessitats literàries, però aquesta és una qüestió que donaria per escriure un altre article.

Escapisme comença amb un accident. Una dona de fer feines cau del balcó d’una casa mentre l’està netejant animada, tot i el perill, per la mestressa. És la mare de l’Aitor, un jove de 25 anys sense ofici ni benefici i sense cap aspiració a la vida. És un «nini» de manual que depèn de la seva mare per a tot: «A la cuina, remena alguns calaixos i mira la nevera buida durant més de mig minut amb la ment en blanc. Potser no és capaç de processar el que veu ni d’imaginar un cuinat que acabi transformant algun aliment en comestible. Senzillament, no n’és capaç». L’accident de la mare, però, portarà l’Aitor a haver d’espavilar-se per subsistir. Ara bé, per fer-ho travessarà tots els límits morals i veurà que les coses encara poden complicar-se més i que els seus actes i decisions afecten les altres persones.

La novel·la destaca, principalment, pel tractament que l’autor fa del personatge principal: l’Aitor. En Marc Moreno és especialista en narrar vides marcades per un gir del destí i per fer que els seus personatges evolucionin des de la primera ratlla fins l’última. Tot i que la primera reacció de l’Aitor sigui escapar i no enfrontar-se a la realitat, al llarg de la novel·la passarà de ser un «nini», un nen de la mama, a prendre una sèrie de decisions amb conseqüències que ni ell mateix s’esperava.

I què seria d’aquesta novel·la sense el barri? El seu caràcter i personalitat fa que la Verneda sigui gairebé un personatge més de la novel·la a través del qual el lector se submergeix en un entorn marcat per les famílies desestructurades, la necessitat, la violència en totes les seves formes, la precarietat… i de forma cíclica, sempiterna.

L’entorn, juntament amb els personatges que envolten l’Aitor i el propi protagonista, formen el cicle de la vida del barri. Els pares traslladen als seus fills aquesta manera de ser, d’actuar, de (sobre)viure. Un comportament que ells mateixos traspassaran als seus fills de forma inevitable, gairebé sense tenir-ne consciència i, sobretot, sense saber com evitar-ho. El propi narrador ens ho explica d’aquesta manera: «I també pensa que així com són els pares seran els fills, i que tan sols espera que això no sigui cert del tot. Seria una broma pesada del destí odiar el pare amb tota la ràbia del món i acabar-ne sent una fotocòpia.». I d’aquesta altra: «Ara es troba on es troba per culpa del Fofo. I dels pares és clar. Que si haguessin fet de pares en el seu moment aquesta novel·la mai no hauria estat escrita.»

Escapisme és, per tant, una novel·la que, a més d’explicar-nos com la vida de l’Aitor s’embolica a partir de l’accident de la mare, també ens parla de violència, de com aquesta es perpetua de forma cíclica, del barri i els entorns més desfavorits, d’aquells (malgrat el títol) que no tenen escapatòria. Una novel·la plena de matisos i de capes que colpeix el lector i que ens mostra una altra cara de Barcelona, una altra cara de la vida.

Agradarà a…

Als amants de la novel·la «quinqui» i a aquells que se sentin atrets per personatges i situacions dures.

No agradarà a…

A qui busqui una novel·la d’acció. Tot i que sí que n’hi ha, és una novel·la que també porta a la reflexió.

 

Portada

AnteriorCINECLUB XIC. Kirikú i la bruixa
SegüentTOP 10 CINEMATOGRÀFIC 2020
Avatar photo
Soc filòloga clàssica i amant de tot allò que tingui a veure amb grecs i romans. Lletraferida de cap a peus que té com a ofici l'ensenyament i a més la correcció, la maquetació i l'edició de textos. Em passo el dia envoltada de textos, llibres i ordinadors. Amant de les fotos, els viatges i les històries.