D’aquest director polonès se’n solen recordar les seves obres més tardanes, quan ja posseïa una maduresa i una tècnica exemplars, així com una reputació internacional important. Parlo dels deu films de Dekalog (1988) —que el van dur a la fama internacional—, La Double Vie de Véronique (1991) i de la trilogia del color; Bleu (1993), Blanc (1994) i Rouge (1994). Gran fumador i bevedor, va morir prematurament l’any 1996 per un atac de cor mentre preparava una nova trilogia. Tot i així, en comptes de lamentar-nos de l’obra que mai va poder culminar —cosa inútil—, es pot donar un cop d’ull a la seva filmografia posterior, on s’hi troben grans pel·lícules que ja tocaven alguns temes pertanyents a Dekalog i les obres posteriors. Parlo dels seus llargmetratges: La cicatriu (Blizna, 1976), L’Aficionat (Amator, 1979), L’Atzar (Przypadek, 1981/87) i Sense fi (Bez Konca, 1985), que es poden trobar íntegrament i amb alta resolució a Filmin. Tots els seus documentals i curts, que va publicar abans i durant aquest període, els deixo de banda per no haver-los vist. Em declaro culpable.

La Cicatriu és una pel·lícula coral i de caire social. L’argument gira entorn un poble que pateix una industrialització forçada per part del partit. En si, la pel·lícula vindria a ser una crítica al sistema, un que no té en compte les persones ni la naturalesa (sembla que parli de capitalisme, però en aquest cas és comunisme). Però també hi veiem l’apropament a l’individu, l’apel·lament a la seva moral i als seus sentiments, que marcarà la trajectòria del director: la relació del protagonista amb la seva filla, una vella disputa entre la dona del protagonista i un seu secretari —que repercuteix en la ja gastada relació entre la parella—, la responsabilitat que sent el periodista… Elements que conformen la trama i fins i tot diria que en formen el nucli, però que no arriben a tenir un tractament cabal. Havent vist els treballs que haurien de venir, els seus moviments amb la càmera són més austers, menys atrevits.

Amator és un punt d’inflexió en la trajectòria de Kieslowski, una pel·lícula en la qual es reflexiona sobre l’ofici, l’art i la responsabilitat del cineasta. El seu protagonista, en Filip, es converteix en pare i se li acudeix gravar la seva filla amb una càmera de 8 mm. A la seva feina aprofiten l’avinentesa i li fan gravar una festa. A partir d’aquí, en Filip s’aficionarà al cinema, cosa que el durà a una voràgine de festivals, rodatges, permisos del director i projeccions que perjudicarà el seu matrimoni i l’enfrontarà a un dilema crucial: mostrar la realitat amb totes les seves conseqüències o mostrar el què és bonic, deixant de banda si és real o no. La pel·lícula també denuncia la censura que es patí en el règim comunista polonès, però altre cop les sobrepassa, ja que més aviat es tracta de mostrar les conseqüències que té a la vida real fer un art sincer i honest, que entra en conflicte no només amb el govern, sinó també amb els més propers. Conflictes que podrien passar en un sistema qualsevol, fins i tot en una utopia. Finalment, el Filip acaba narrant la seva pròpia història, una que és personal, realista, versemblant i bella; és el film que hem acabat de veure, i la trajectòria cinematogràfica que Kieslowski seguirà: un fons de denúncia —ningú pot defugir els seus temps— però un primer pla personal, individual, delicat i humà.

L’Atzar (Przypadek), juntament amb Amator, em semblen les pel·lícules més rodones de Kieslowski, en aquest període. L’Atzar comença amb una successió d’imatges que mostren moments crucials de la vida d’en Witek —les lliçons del seu pare, el comiat d’un amic, el primer amor, un rotllo de la universitat…— que acaben amb la mort del seu pare. Aquesta mort el porta a deixar la carrera de medicina que feia i anar a l’estació a agafar un tren cap a Varsòvia. L’escena a l’estació és el punt de partida de tot el que pot passar a la vida d’aquest noi; la pel·lícula ens narrarà tres històries diferents:

A la primera aconsegueix agafar el tren. Allà hi coneix un home que el deixa viure al seu pis i li explica la seva història i que l’anima a afiliar-se al partit comunista per canviar les coses des de dins.  A la segona no aconsegueix arribar al tren i acaba barallant-se amb un guarda de l’estació. Arriba la policia, l’apallissen i li imposen 90 dies de presó i treballs socials. D’aquesta forma, coneix un altre noi que compleix condemna per tenir reunions d’activistes al seu apartament de la universitat i s’acaba unint amb ell i el seu grup. Per últim, la tercera història comença quan en Witek no arriba a temps al tren i es troba a l’estació l’Olga Matwiszyn, el rotllo de la universitat. El Witek recupera la vocació de metge i torna a la carrera, l’Olga queda embarassada i es casen. Quant pot canviar la vida d’algú per haver pogut agafar un tren o no? L’atzar.

Aquesta pel·lícula és un estudi de fins a quin punt la sort afecta les nostres vides. Vocacions que creiem perdudes, feines a les quals crèiem estar predestinats, opinions polítiques, ideals… tot és més fràgil del que volem creure i entra dins aquest joc caòtic que en diem vida. Veure com els petits detalls poden marcar tant una carrera i els sentiments d’una persona és corprenedor i irònic a la vegada. Ara bé, tot aquest relat està envoltat per la realitat política i social de l’època; no s’absté de denunciar injustícies, abusos de poder… (la versió del 81 va patir la censura del partit, fins al 87 no es va poder estrenar, i amb escenes tallades), però això no és el moll de l’os. Un altre al·licient per visionar-la és per fer-se conscient del contrast que hi ha amb les pel·lícules comercials actuals que necessiten atipar-se de realitats paral·leles incomptables com a un mitjà indispensable per parlar de la relativitat de la vida, mentre que a L’Atzar tan sols es necessiten tres variables per parlar-ne; és ben bé que abans vivien més tranquils…

Sense fi (Bez Konca, 1985) és la pel·lícula que conté un component místic o màgic més fort que la resta, sense deixar de banda la denúncia social i política. En aquest cas, la pel·lícula és sobre una dona que perd el seu home, un advocat que defensava un pres polític. La història es desenvolupa entre els esforços de la dona per oblidar el seu home i la lluita dels nous advocats, el pres i els seus familiars perquè l’alliberin. Segurament és també el treball més eclèctic del director, que toca temes molt diversos com la mort, la llibertat, la memòria, l’amor, el més enllà… Reflexions que et deixen més preguntes que respostes, però que acaben al servei d’una idea tan recurrent com potent i innegable: és difícil viure la vida, plena d’injustícies, infelicitat i corrupció, i nogensmenys… Sens dubte, és el film que es troba més a prop de tot el que vindrà després.

Tots aquests films tenen en comú que parlen dels seus temps. A primera vista, es poden observar dues tendències convergents en el cinema de Kieslowski. Una dicotomia entre la denúncia social i la reflexió individual. En general, costa harmonitzar aquests dos punts de vista (Woody Allen mai ha pogut fer-ho, Ken Loach és un activista i un moralista), però Kieslowski ho fa amb una naturalitat envejable. Com és possible? En realitat, es deu al fet que només té un punt de partida, una sola pulsió que ho acaba abastant tot: la recerca de la veritat. La croada de Kieslowski és endinsar-se en els seus personatges i trobar allò tan humà i innombrable que tots compartim. Els seus personatges, però, són polonesos, i viuen a la Polònia comunista; la realitat que viuen no és descartable —ningú pot viure exempt de les circumstàncies externes—, també és necessària mostrar-la i, tal com veiem a Amator, ser realment sincer amb el que t’envolta pot comportar problemes. Vist així, ni tan sols podem anomenar denúncia social les realitats que mostra a través de l’objectiu, ell simplement es dona al que és, les injustícies que s’hi veuen són un axioma de l’honestedat de la seva càmera.

El següent treball de Kieslowski ja seria El Decàleg (Dekalog, 1988), amb una tècnica, precisió i sensibilitat que arriben al paroxisme. Aquests films, però, ja avisaven del talent que posseïa aquest director polonès, amb un valor propi que reivindico ara i aquí. Si voleu gaudir de bon cinema i conèixer molt millor el director mundialment conegut per la Trilogia dels colors, feu-ne un visionat. Aquí veureu com Kieslowski sempre havia estat preocupat per la situació social del país (fos Polònia o Europa en general), però que l’arrel d’aquesta preocupació era inseparable de la situació espiritual, sentimental i intel·lectual dels individus. I aquí rau l’imponderable d’aquest director, un cine total, immanent, poètic i realista a la vegada, capaç de parlar de tot.

AnteriorCINECLUB VIC. EO
SegüentAquest divendres 9 de novembre als cinemes…
Avatar photo
Comunicador audiovisual que només escriu. Em trobo més lliure reclòs en una sala de cinema que a fora. Entre Kieslowski i els germans Coen hi trobareu el meu gust cinematogràfic, que no és tan pedant com sembla. I no, no solc fer-me el llit.