“Mi odio, ahora me doy cuenta, me está convirtiendo en hippy. Soy incapaz de imaginar un escenario peor.”
Kiko Amat, Los enemigos (2022)

 

Ho sento, sé que he estat desaparegut. Després de revisar la data del meu últim article, m’he adonat que porto tres mesos reclòs entre piulades de Twitter. Hi vaig entrar just després de la bufetada de Will Smith a la gala dels Òscars i m’hi vaig perdre. I és que costa molt trobar la sortida quan no hi ha llum al final del túnel. Es tracta d’un passadís infinit, un lloc més fosc que el fons d’una latrina pública, amb les parets plenes de pintades grolleres i pixums de gos sarnós que t’envaeixen les fosses nassals amb la contundència d’un blitzkrieg del Tercer Reich. Al cap d’unes setmanes et despertaràs amb el bigoti ple de polls i lepra a les orelles davant la incapacitat d’entendre què està passant.

El motiu pel qual em vaig quedar atrapat al fons d’aquest fangar, ha deixat de ser rellevant. La bufetada ha passat a millor vida. Com ha de ser. Hi ha coses més importants. La guerra, per exemple. Però no us parlo d’una guerra tangible, en què els cadàvers i les bombes se superposen en un gran cúmul de misèria humana. No. Es tracta d’una guerra psicològica, una carrera política pel control absolut de la raó. La raça humana, des del primer moment en què cau dins la marmita de la informació, transmuta en un ésser completament inèdit, un ens sense escrúpols ni miraments que té com únic objectiu aniquilar a tots aquells que siguin com ell. Aquesta criatura violenta i reprimida, rep el nom d’opinador.

Com Gregori Samsa, pel motiu que sigui, d’un dia per l’altre ha perdut tot allò que el connectava amb la seva realitat. Ha deixat de ser comprès pels seus estimats i s’ha vist abocat a una vida misèrrima, impregnada de patiment i angoixa. Aquesta vexació contínua per part de la societat més imminent desencadena en ells una espiral de victimisme i rancúnia irreversibles, un estat de frenesí tirànic que els obliga a perpetuar el seu llegat de messies de l’excel·lència. Una existència perpètuament supeditada al fracàs aliè. A diferència del personatge de Kafka, però, l’opinador accepta aquesta metamorfosi a canvi d’una promesa definitiva de fama, glòria i el reconeixement absolut de tots aquells qui encara no hem aconseguit assolir el nirvana. El pacte del Faust modern. L’ànima a canvi de petites coses que puguis odiar en públic. Perquè si una cosa hi ha a Twitter és odi. A diferència de Facebook —que ha patit tantes modificacions que ja no se sap si es tracta d’una xarxa social o del primer apòstol del Black Alien— o Instagram —un mur de Berlin 2.0, amb botiguetes de records i venedors d’assegurances ambulants integrats al seu sistema operatiu—, Twitter presenta una limitació de caràcters. Una dificultat afegida pels més entesos en l’art de fer badallar. Parlem d’un concentrat més àcid que el sofregit de llauna. D’un sintètic més atzarós que un mal viatge d’LSD. De partícules elementals que s’uneixen en una gran massa tumefacte fins a generar metàstasi.

Amb poques paraules —encara que si les uníssim totes serien moltíssimes—, l’opinador aconsegueix que responguis a totes les seves provocacions amb enuig i, un cop ho ha aconseguit, et bloqueja. En cap moment pretenia mantenir un debat sòlid sobre cap tema en concret, no feia falta. Com un cocodril, espera amb la boca oberta que tard o d’hora caiguis de la branca en què t’has penjat. Un cop faci crac, estàs venut.

Sens dubte, un opinador recorda a la figura del cunyat, però si aprofundim, veurem que es tracta de dues subespècies diferents. L’opinador no sap coses només perquè les sap, sinó perquè les ha llegit. Un opinador, no només sap llegir, sinó que t’ho recorda a cada segon. Implacable amb les seves crítiques, és capaç d’enfonsar-te el negoci. «Que no saps qui sóc? No pateixis, que ara t’ho faré saber». L’opinador odia moltes coses i la primera d’elles és que no sàpigues que és un opinador. El desconeixement involuntari com a ofensa personal voluntària.

Hi ha diferents tipus d’opinadors i tots ells s’assemblen en característiques encara que difereixin en contingut. Durant la pandèmia va aparèixer la branca científica del moviment. D’aquí poc, quan comencin les eleccions, apareixerà la politòloga. I després vindrà l’economista, l’ecologista, la humanista… i així successivament fins que el tedi es converteixi en una pluja de meteorits inapel·lable.

Si m’heu de preguntar —encara que, arribats a aquest punt, tampoc és que m’ho hagi preguntat ningú— què he estat fotent fins avui i per què coi he hagut de tornar, ara mateix no ho tinc gaire clar. No sé ben bé si he estat recopilant informació sobre un codi informàtic que, d’alguna manera, ha derivat en tot un ecosistema de la fatalitat o si, en el fons, he estat fugint d’aquesta mena d’escurçons amb potes d’hipopòtam que no deixen de clacar com oques histèriques frases lapidàries sobre el veritable significat de la vida per tal d’evitar saber-lo. Una gran incògnita el significat de la vida. La qüestió és que, ara que he trobat la sortida d’aquest parany de rates, necessito recordar on era l’entrada. No sigui cas que em calgui anar a buscar una còpia de les claus.

AnteriorCINECLUB XIC. Calamity
SegüentSàpiens: una història gràfica. Hi ha històries que necessiten una segona part
Avatar photo
Lector de cerveses i bevedor de llibres. Fanàtic compulsiu de la sèrie B i el terror. Si sabeu el que és bo, fareu bé de no llegir-me.