Els Jocs de la Fam, ficció o realitat?

2386

Sembla que últimament les trilogies s’han posat de moda, i la Suzanne Collins per no ser menys va regalar al públic lector juvenil-adult tres llibres plens d’aventura i fantasia: Els Jocs de la Fam. L’èxit va ser tan evident que aquest mateix mes de novembre ja surt a les pantalles dels cinemes catalans la pel·lícula que posa imatges a la primera part del tercer llibre dels Jocs de la Fam.

Collins va construir un món situat en un futur indeterminat, i l’anomena Panem. Panem és el que en queda després que gran part de la humanitat fos aniquilada per les guerres, i el resultat són 13 districtes governats pel Capitoli, el Govern central. Cada districte té les seves qualitats i característiques: estat econòmic, ofici o dedicació dels seus habitants, nivell i qualitat de vida, etc.

El Capitoli, per demostrar qui mana i advertir als habitants de Panem què els pot passar si no compleixen i es sotmeten a les seves ordres, organitza un concurs anual televisat, al més pur estil dels reality shows. Es tracta d’un concurs on 24 nens o joves, dos de cada districte, es troben al camp de batalla i han de lluitar entre ells fins la mort. Només pot quedar un guanyador, a qui se li promet una llarga vida d’èxit i diners suficients per a ell i la seva família. És a dir, el Capitoli organitza un càstig cada any per recordar als adults qui té el poder i que si no segueixen les ordres faran alguna cosa més que matar-los: mataran els seus fills. Una mica al més pur estil del mite grec de Teseu i el Minotaure.

L’autora presenta i descriu de manera senzilla però ben construïda, uns personatges que ens atrapen des de bon principi, sobretot per la humanitat que desprenen, i que fan que sigui fàcil empatitzar amb ells. Peeta i Katniss, els dos participants tributs del districte 12 i principals protagonistes de la trilogia, desafien les normes del Capitoli des que decideixen morir tots dos junts deixant el joc sense vencedor. Des d’aquest precís moment estan fent una cosa que cap dels dos sap que fa: revelar-se contra les normes del Capitoli i donar una esperança a la població de Panem, sobretot als més desafavorits, perquè demostren que el govern no té el poder absolut i que, fins i tot, en situacions desesperants i a punt de morir hi ha lloc per l’amor i els valors.

Després d’aquest esdeveniment res s’acaba, sinó que tot just està començant. I és que en un món com el seu, aquest tipus de desafiaments no poden deixar-se passar sense un càstig. Llavors, comença l’aventura.

HeidiHalliday
HeidiHalliday

Llegint la trilogia sense fer-hi massa crítica ni reflexió, pot semblar una altra història d’aventures, acció i amor, una recepta perfecta per un èxit adolescent i juvenil assegurat, també una mica a causa de la proximitat i identificació dels lectors de la mateixa edat que la Katniss i en Peeta. Però si ens posem a reflexionar-hi i visualitzem Els Jocs de la Fam des d’una perspectiva més subjectiva, podem veure que no parlem només de fantasia, sinó que gran part del que Collins ens narra pot trobar-se a la nostra realitat més quotidiana.

El món de Panem està dividit clarament segons districtes sobretot diferenciats pels diners i el nivell de vida dels seus habitants. La Terra no està dividida tan clarament, però sí que trobem diferències entre classes socials, de vegades també més evidents que a Panem. Collins, amb el seu món futur, podia voler ensenyar als més joves que les guerres i el control d’un govern dictador i capitalista com el Capitoli, poden donar pas a un estat opressiu  on la capacitat d’elegir simplement a què et vols dedicar o a on vols viure és una mera utopia. Res més lluny que alguns dels països que avui en dia existeixen i de les realitats que sabem que molts nens i joves viuen, obligats a caçar per poder menjar i alimentar la família, com Katniss amb el seu arc.

La manera de presentar els Jocs de la Fam, el concurs transmès per la televisió i obligat a ser vist per tots els habitants de Panem, no és només un reality show com tots els que tenim ara a cada canal televisiu. Els habitants de Panem veuen morir a nens i adolescents que poden ser els seus veïns, i això no només dessensibilitza a l’audiència, sinó que promou que els mateixos nens que des de ben petits veuen morir a d’altres nens a la televisió ho interioritzin com a un fet normal, i no com a la verdadera tragèdia que és. Fa pensar una mica en les desenes d’imatges de guerres i de morts, de violència i catàstrofes, que les notícies diàries ens transmeten. Aquestes notícies les veuen també nens i nenes ben reals, i l’impacte és el mateix.

I com a batalla que és, els Jocs de la Fam ens ensenyen a ser competitius, a voler guanyar, a ser el millor, a matar si cal per aconseguir-ho. Un valor que tristament sembla que regna a la nostra societat, potser no de manera tan evident com per arribar a la mort, però sí que suficientment com per trepitjar al del costat sense cap mena de remordiment, sinó com a quelcom normalitzat.

És a dir que Collins no s’inventa res de nou, sinó que observa la nostra realitat amb ulls crítics i l’exagera o simplement la transforma per poder ser més atractiva a ulls del lector. Però no està fent res més que plasmar en un paper, i ara també a les grans pantalles, un món que no és tan diferent al nostre, ple de desigualtats, opressió, dessensibilització a la violència, i d’altres. Però també un món on els joves són els qui continuen lluitant amb l’esperit de llibertat que caracteritza a aquesta edat, on els adolescents lluiten per la seva família i els seus amics, un valor que no para de transmetre’s en tota la trilogia com a valor principal de les vides dels protagonistes. I també un món que, per molt dur i difícil que sembli, deixa lloc a l’esperança.

 

Gemma Crous