A fora és fosc, fa fred. Dins de casa, hi ha caliu, silenci i una estona de tranquil·litat. És el moment ideal de desfer-se de pors, i això si parlem de llibres es tradueix en perdre el recel per descobrir autors clàssics.

No ho negaré, el nom d’Stendhal ressona molt fort i imposa molt de respecte. Però, ara, gràcies a una cuidada edició del Cal Carré, no tenim excuses. Aquesta petita i familiar editorial ens obre les portes a un autor meravellós que afina amb les paraules, que balla amb les descripcions i que ataca amb els diàlegs. El Rosa i el verd és el primer gran pas per enamorar-se d’un estil net, suau, sincer, àcid, crític i irònic. I en poc més de 200 pàgines. Tot i que la realitat no era aquesta.

L’autor va començar aquesta novel·la pensant en unes 900 pàgines a l’alçada d’altres grans clàssics. Ara no sabem per què aquesta és una obra inacabada, però creieu-me quan us dic que tampoc és important. Sí, d’acord, no sabem com acaba la història de la protagonista, però ens hem divertit tant durant el camí, que tan fa.

Tot comença quan un gran banquer d’èxit mor i deixa la seva fortuna a la seva filla. Ni més ni menys que uns set milions i mig de francs. La Mina Wanghen és una jove molt bella i forta, segura de si mateixa i ara té una preocupació: es vol casar per amor i pateix perquè a causa de tal dineral no sabrà si la gent que se li acosta és realment per ella o per la seva butxaca. La solució? Posar terra pel mig i marxar.

La Mina es delia, des de sempre, per França i tot allò que ha arribat a les seves oïdes. Veu en el país una sortida a les seves pors i a les injustícies que li esperen a casa. I allà és on marxa juntament amb la seva mare. Les dues seran personatges habituals dels salons de l’alta societat parisenca, de l’òpera i el teatre, i mare i filla coneixeran grans personatges que a nosaltres –estimats lectors– ens faran riure i reflexionar. Perquè sí, aquest llibre amaga molta crítica i ironia.

I és que al final tot gira en torn de les convencions socials, de l’alta societat i d’allò que no omple el cor veritablement. Ducs, generals, abats… començaran a dibuixar el dia a dia de la Mina a la ciutat francesa. Les converses i trames ens divertiran i serem uns espectadors de luxe que, com que la novel·la no té el punt i final, podrem inventar qui acabarà amb qui i com.

―¿I a qui pot perjudicar?― va dir la Mina.
―A vostè, senyoreta.
―¿I si no soc jo qui decideix què em convé per ser feliç?

Si heu llegit i gaudit Anna Karenina, un altre dels grans grans clàssics de la literatura, entreu a la vida de la Mina. Trobareu aquest senzill estil de escriure una societat tan allunyada de la nostra, o això pensem. Perquè malgrat tota la llunyania, el llenguatge és natural, net i proper, i això fa que en llegir estiguem veient com la Mina i la seva mare seuen al teatre i com la miren els homes en entrar a un ball. L’edició de Cal Carré, a més, ajuda a gaudir del plaer d’aquest moment tan íntim i arrodoneix encara més aquesta petita (gran) obra.

 

Portada

Anterior“Corre, Maria, afanya’t”, de N. M. Bodecker i Erik Blegvad
SegüentCINECLUB VIC. Retorn a Reims
Avatar photo
Comunicadora per vocació, fotògrafa per afició i amant dels petits moments. Addicta a les sèries, aprenent de xef i, naturalment, lletraferida.