Fa tot just uns mesos que l’editorial Entredos ha reeditat l’àlbum il·lustrat Corre, Maria, afanya’t. I a mi no em pot fer més il·lusió. També quadra que aquesta ressenya, que és la primera que escric per a L’Escriba, es publiqui al gener. Ja que Corre, Maria, afanya’t és un àlbum que parla de l’hivern. I de moltes coses més.

Corre, Maria, afanya’t és un dels primers àlbums il·lustrats que vaig comprar de manera conscient. Va ser l’any 2003 i jo llavors en tenia vint-i-quatre. En aquell temps estava fent els cursos del Doctorat en Didàctica de la Llengua i la Literatura a la UAB i l’assignatura que impartia la Teresa Colomer sobre Literatura Infantil em va entusiasmar. Quan jo era petita a casa hi havia pocs llibres infantils: algunes recopilacions de contes dels germans Grimm i de Charles Perrault il·lustrats per la Maria Pascual i les famoses col·leccions de l’Enid Blyton. Poca cosa més. Àlbums, àlbums il·lustrats, jo no en vaig conèixer ni llegir fins que vaig anar a petar, una mica per casualitat, a la facultat d’educació, al departament de didàctica, a les classes de la Teresa Colomer. I em va fascinar.

Així carregada, amb tot aquell entusiasme, em vaig plantar a la llibreria Robafaves de Mataró, que en aquell temps encara existia i tenia dos locals, un d’ells íntegrament dedicat a la LIJ, i m’hi vaig passar molta estona: passejant-me per un passadís i l’altre, embadalint-me amb tots aquells llibres que no coneixia i que pintaven tan bé. Corre, Maria, afanya’t tenia un cartellet al costat on deia que la llibreria el recomanava. Vaig sortir tan ben carregada d’aquella visita que la noia que em va cobrar em va preguntar que si era mestra o bibliotecària. D’aquella pila concreta (després n’hi ha hagut molts més, d’àlbums, que han fet el camí de la llibreria a casa) el que més he gaudit llegint i compartint amb les meves filles, el que gairebé em sé de memòria de principi a fi, és Corre, Maria, afanya’t.

Corre, Maria, afanya’t és un poema de N. M. Boedcker que el seu amic Erik Blegvad va il·lustrar i publicar després de la seva mort. És un homenatge a la memòria del seu antic col·laborador i també una picada d’ullet. Una broma. Una reivindicació, entenc. També és un àlbum il·lustrat en majúscules perquè la il·lustració no acompanya el text sinó que s’hi fusiona: no podem entendre el conte, de cap manera, sense el diàleg constant entre el text de Boedcker i les il·lustracions de Blegvad.

El text en vers és ideal, proveu-ho si no em creieu, per llegir en veu alta i compartir amb els més petits, amb una musicalitat que se t’emporta sola, que converteix el llenguatge en joc i que et trasllada a l’escenari que relata i que la imatge enriqueix d’una manera enlluernadora. Cada pàgina és en ella mateixa un quadre i més d’una vegada m’he plantejat imprimir-ne alguna i penjar-la a les parets de casa. M’agrada especialment la de les mongeteres (que he posat aquí dalt, com a destacat de la ressenya) i em meravella que em ressoni tot el que veig i llegeixo. Em sento propera a aquells pots de tomàquets en conserva, a les mosquiteres que cal enretirar quan arriba el fred, a les raquetes per caminar per damunt de la neu. I, sobretot, em sento propera a la Maria.

I és que, sense voler fer un espòiler (és impagable la reacció de qualsevol lector o oïdor entre els 3 o 4 i els 110 anys, que arribi per primera vegada al final d’aquest relat/passeig/poema sense saber res del desenllaç), vull destacar-la a ella. Al personatge que és la protagonista absoluta del conte: la Maria i tot el que diligentment va fent. Com ho fa. Com es mou per entre les pàgines i els paisatges. Com reacciona a la veu que desgrana les ordres, tot el que ella ha de fer. També la seva expressió, el seu nas llarg i prim i cada vegada més vermell. I, per descomptat, el gat negre que l’acompanya.

Aquest àlbum és una delícia que parla de moltes coses, entre d’altres, del pas de la tardor a l’hivern. Una d’aquelles obres que contenen diverses capes, moltes lectures i que generen reaccions diverses i sorprenents en els infants i els adults que el llegeixen. D’aquells que no deixaries mai de compartir. Gràcies a Entredos per reeditar-lo. Ara ja puc regalar-lo i recomanar-lo a tort i a dret.

L’actual edició d’Entredos (de setembre de 2022) està traduïda per Xènia Dyakonova. Jo tinc (i aquesta és la que em sé gairebé de memòria) l’edició de Lumen del 2001 amb traducció de Montserrat de Gispert. Entredos l’ha publicat també en castellà, amb el títol Corre, Carmen, Carmencita… i traducció de José Mateo Puig.

 

Comparteix
AnteriorGuanyadors dels Globus d’Or 2023
Següent“El rosa i el verd”, Stendhal
Vaig estudiar lletres, així en general, Humanitats. Allà vaig aprendre el significat i el sentit de la paraula interdisciplinarietat i, si ara penso en el meu recorregut vital, professional i formatiu (soc addicta a cursos i tallers), veig que mai no m’he arribat a centrar gaire. He treballat en el món editorial fent una mica de tot: edició, coordinació, comunicació, màrqueting. També en el sector de les ajudes tècniques a la discapacitat i de l’emprenedoria social. El que tenen en comú les diferents feines que he fet és el rerefons carregat de sentit. I una història que l’explicava. M’encanta parlar de les coses que m’apassionen, especialment si tenen a veure amb la literatura i amb la cultura. Actualment, he publicat una novel·la, "La llista de les coses impossibles" (Columna Edicions, Premi Carlemany 2021). Em podeu llegir també a lauragonzalvo.com i a Instagram (@lauragonzalvo).