Fa tres o quatre anys vaig llegir Paradisos oceànics de l’autora gironina Aurora Bertrana i en vaig parlar en aquesta mateixa secció. Ara, amb molt de gust, torno a l’escriptora i viatgera i ho faig amb El Marroc sensual, que Rata_books ha editat aquest mateix 2021.

Després de l’èxit dels Paradisos oceànics, l’any 1935 el diari La Publicitat va anunciar que l’autora viatjaria al Marroc per fer-los-en la crònica. El viatge va durar tres mesos i Bertrana va recórrer el país nord-africà de nord a sud, començant per la zona que aleshores era protectorat espanyol, passant per la zona francesa i després pel que ella anomena la “zona insotmesa”. Aurora Bertrana, a més, viatja sola, i tal com ella assegura en el pròleg els amics l’advertien dels perills d’enfrontar-se ella sola amb un bloc de notes i una càmera fotogràfica a un lloc tan desconegut aleshores com el Marroc.

La intenció de conèixer, sobretot, com viuen les dones al Marroc no resultarà gens senzill a la catalana, perquè així com a la Polinèsia va trobar que l’acollien gairebé com una més, ara les coses no són iguals i a Bertrana se li fa difícil conèixer les dones que viuen tan tancades… Això no vol dir que no conegui dones marroquines, perquè coneix des de les dones tancades en harems, les musulmanes més humils i fins a les prostitutes i les qui són a la presó per delictes que es consideren greus, com fugir de casa i tornar a la casa del pare estant embarassada o barallar-se amb una cunyada: “aviat vaig adonar-me que no em trobava davant per davant d’un grup de delinqüents, sinó enfront d’un grup d’innocents criatures, víctimes del rigor islàmic.”

El recorregut comença a Tetuan i passa per llocs com Arzila o Xauen, la ciutat santa i més musulmana segons l’autora. Una dona sola i periodista incomoda a les autoritats i per això la volen fer fora, però no acaben de trobar les raons per fer-ho. La ironia que desprèn el capítol en què explica com a la comissaria intenten que confessi alguna culpa és dels millors del llibre.

Bertrana visita també les ciutats sota domini francès, Fes, Rabat i Casablanca, aquesta última presentada com una ciutat que els francesos utilitzen per entrar-hi les seves tropes, però també per on entren tots els “corrents civilitzadors occidentals”. I és a Casablanca que Bertrana torna a parlar de prostitució i dedica tot un capítol al barri d’El Busbir que, diu ella, “mereix un capítol a part”, a on l’acompanya un amic català amb el seu automòbil. Marràqueix, òbviament, mereix també l’atenció de la catalana, així com el desert i l’Atlas misteriós, atractiu i llunyà.

El Marroc sensual, doncs, és una molt bona opció per descobrir el país, però també per conèixer una escriptora com Aurora Bertrana que, malauradament, ha quedat massa oblidada fins ara que han començat a sorgir iniciatives editorials i d’estudi que la reivindiquen.

 

Portada

AnteriorCINECLUB VIC. Petita Miss Sunshine
SegüentEl millor James Bond de la història
Avatar photo
Meritxell Guitart Andreu (Sabadell, 1972) és llicenciada en Teoria de la Literatura i Literatura Comparada i professora de Llengua i Literatura Catalana a La Salle Manlleu. Gran amant dels viatges, és autora del llibre De Vancouver a Whitehorse a través de les Rocalloses i el Passatge Interior d’Alaska (El Toll, 2016) i també dels relats: “Lliçons de quítxua a la Vall Sagrada dels Inques” (Mambo Poa 2, 2010), “El vent del sud: viatge a la Patagònia argentina” (Mambo Poa 3, 2011), “Camí de la misteriosa Alaska” (Mambo Poa 4, 2012) i “Un conte rus” (Cosins llunyans i altres contes, Cossetània 2014). L’any 2016 va ser finalista del premi Núvol de contes amb la narració “Shako Kvareli”. Podeu seguir els seus viatges al blog Bitllet de tornada, al Facebook i a Twitter (@txellguitart).