Més de 600 persones han passat enguany per les projeccions dins del marc del Festival de cinema a la fresca de Manlleu. Una mostra de cinema a l’aire lliure que dimecres va tancar la seva vuitena edició.
Aquest festival es caracteritza per diverses coses: la primera, oferir vetllades cada dimecres de juliol que combinen cinema, petites actuacions musicals i sopars temàtics. La cooperativa Sambucus va preparar els sopars abans de cada pel·lícula, tematitzats en funció del film que es projectava. Han servit uns 300 sopars i, ja us ho dic, el plat de cada dia era excel·lent. Una altra empresa de Manlleu, Pilster, oferia servei de Bar i també els ha donat suport a través de patrocini.
El segon tema que els fa especials és una tria de pelis totalment única per a una mostra de cinema a la fresca. No és només que s’aparti del que un esperaria veure en una pantalla a l’aire lliure, és que projecten pel·lícules que poques sales s’atrevirien a ensenyar en un recinte tancat. Altres anys han passat per aquí cintes com The Turin Horse, The Witch, Animal Kingdom, Bone Tomahawk… propostes força extremes que els han donat una justificada fama de rebels i a la qual no volen renunciar.
En aquesta vuitena edició s’ha projectat Yo, él y Raquel, una comèdia romàntica que s’escapa dels cànons comercials i que s’acosta amb èxit a l’estètica indie; Raw (Crudo), cinta de terror adolescent amb tendències canibalistes que ha estat la sessió amb més públic; El Extraño, una proesa del director coreà Na Hong-jin; The Tribe, un cop de puny sense concessions a l’espectador i Dunkerque, potser el film més comercial, però que sempre val la pena recuperar en pantalla gran. El cicle comença, des dels últims anys, amb una sessió infantil en Stop Motion, que enguany va ser la deliciosa i emotiva La vida d’en Carbassó.
Com a novetat d’enguany, l’equip del festival ha aconseguit una acció que fa anys que volen impulsar, fer una projecció a l’aire lliure al Barri de l’Erm. El dijous 19, en una sessió paral·lela al festival, van projectar Coco a la plaça del Mercat Municipal. Tot un èxit, amb 200 persones de públic. En començar a preparar aquesta vuitena edició els vaig dir “Coco l’ha vist tothom” i en Riki Muné, un dels organitzadors, em va respondre “al barri ningú l’ha vist”. I tenia raó. Sovint donem per fet la nostra relació amb el cinema i ens oblidem que hi ha diversos grups que no tenen la tendència i l’accés a veure Cinema. Una sessió exitosa que va aplegar gran part dels 600 espectadors que dèiem a dalt.
Aquest any he gaudit del festival des de dues vessants, com a espectador però també com a tècnic. La meva feina, com a treballador de l’ajuntament, ha estat traduir en elements tangibles les seves idees i donar-los totes les facilitats. Ells han triat les pel·lícules, han lligat les actuacions amb un pressupost més que reduït i han aportat empenta i múscul per tirar-ho endavant. S’ha notat un creixement i una consolidació: en una mostra de previsió sense precedents, abans de començar el cicle ja se sabia quina pel·lícula es projectaria cada dimecres, qui actuaria abans i quin plat se serviria. Pot semblar poca cosa, però quan les coses es fan de forma voluntària i amb poc més que la passió per tirar-ho endavant, costa fer que tot encaixi. I aquest any tot ha anat rodat.
Ha estat un cicle brutal, on he pogut recuperar pel·lícules que encara no havia vist i tornar a revisar algunes que em semblen excel·lents. He escoltat grups que m’han sorprès i he menjat de cine. No puc fer més que felicitar-los i esperar que segueixin amb la il·lusió i la força que els caracteritza durant molts anys més. Ja espero amb candeletes la tria de pelis del 2019.