Abans d’obrir El covard, de Jarred McGinnis (Periscopi, 2022), estava advertida: patiràs, em van dir. Et farà plorar, em repetien. I sí, però no del tot. I no necessàriament aquest no patir ha estat negatiu, al contrari. M’he topat amb una història humana i honesta que enfoca el patiment i la tragèdia des de l’acceptació i no des de la resignació i el victimisme. Tampoc des de l’èxit ni cap triomf o revelació que et capgira i canvia la vida.
En aquesta novel·la, McGinnis retrata el dia a dia d’en Jarred, un jove de vint-i-tants anys que a causa d’un accident de cotxe es queda sense mobilitat del tronc cap avall, no pot caminar, i des d’aleshores la cadira de rodes esdevé (quin remei!) la seva millor aliada. En Jarred comparteix nom i discapacitat física amb l’autor del llibre, és per això que podríem considerar que es tracta d’una autoficció, un gènere que està a l’ordre del dia i que cada vegada més trobem entre les prestatgeries de les llibreries. Ficcionar la pròpia experiència és una bona manera de comprendre-la: sempre des de la distància de qui n’és un mer observador però prou a prop per fer-la real i versemblant.
El drama d’en Jarred, però, va més enllà de l’impediment físic: després de l’accident, es veu obligat a contactar amb el seu pare, amb qui fa deu anys que no es parla, perquè l’ajudi a posar el comptador a zero i a tirar endavant amb la nova vida (quin remei!). El retrobament entre pare i fill farà florir rancors i retrets que semblava que ja estaven enterrats, de manera que junts iniciaran un procés de guariment de les ferides i de renaixement de la seva relació. “El fet de fugir m’havia donat, i havia donat a en Jack, deu anys per fer cicatriu”, diu en Jarred, i sí, és cert, però ben aviat, tant l’un com l’altre s’adonen que fugir és tan sols un esparadrap que ha amagat un dolor que en realitat sempre ha estat allà, expectant i esperant el moment de ressorgir. “Però no és massa tard per tenir pare”, li diu en Jack al seu fill, una de les frases que més em va entendrir el cor. I la mare, absent, però bategant a cada capítol.
M’ha semblat espectacularment versemblant i tendra l’evolució de la relació entre aquest pare i aquest fill que sembla que competeixin per emportar-se la medalla d’or a covard de l’any. Primer, desconcertats per aprendre a conviure de nou però amb la voluntat de sortir-se’n. Més endavant, altre cop, la rancúnia, les inseguretats, les manies i les noses. I, a poc a poc, l’anar-se espolsant de sobre les pors i els dubtes per obrir-se una nova finestra. El covard és una muntanya russa de sensacions que ens porta, finalment, al valor del perdó, a un mateix i a l’altre. Que important! I que difícil, oi?
Una de les coses que trobo més meritòries de la novel·la de McGinnis és que el protagonista no busca ser referent ni exemple de res, com tampoc busca ser víctima. Està escrita des de la veritat més profunda, la incertesa de les primeres vegades i la dificultat de trobar-se, de sobte, amb unes cames que no et responen però que continuen allà i has d’aprendre a estimar. En Jarred és un jove que no pot caminar, però, com tantes altres persones en una situació semblant, no esdevé cap heroi. No es converteix ni en un esportista d’elit amb discapacitat ni és un exemple de superació de qui tothom parla. És un noi que porta la seva pròpia motxilla i que no espera que ningú la hi carregui ni que ningú li reconegui la valentia i la fortalesa. En canvi, sí que mostra la seva part vulnerable i quan es veu perdut demana ajuda, encara que li costa. Al llarg de tot el llibre, viurem plegats moments del tot quotidians que per a algú amb cadira de rodes superar-los és tot un repte i una proesa: el sexe, l’accés als espais públics, obrir un armari, sentir-se observat i interrogat, les mirades compassives, les preguntes impertinents i fora de lloc, la ràbia… Ho integra tot perfectament a la trama, sense haver de mostrar que ara vol parlar d’això, perquè el dia a dia ho presenta sense necessitat de ser cridat. T’hi trobes i ja està.
El covard ens enfronta a tot això des de l’humor més àcid, a vegades fins i tot cínic. És per això que al principi de la ressenya us deia que no he patit tant com m’imaginava. Però també és precisament per aquest humor visceral i descarnat que tot plegat pren més força i ens permet empatitzar-hi. Un deu a l’autor per aquest enfocament!
La història d’en Jarred i en Jack és, doncs, una història de començaments i noves oportunitats: enfrontar-se (alhora!) a una cadira de rodes i a un pare que no vols —o no volies— però necessites. Una història d’acceptació on l’èxit personal ni es veu ni es palpa, però sí que se sent.
