Crec que em costa bastant sucumbir a la temptació i diria que em controlo molt dins d’una llibreria. Bàsicament tibo de força mental i autocontrol, perquè em conec i sé que em podria emportar carretades de llibres. I perdoneu que us ho digui, però trobo que això té mèrit, perquè les llibreries no són botigues innocents. De vegades penso que tenen un puntet de supermercat, i us explico per què. No us passa que al supermercat els carros tiren més cap a una banda que cap a l’altra? Que quan aneu per pagar us trobeu amb un lineal amb tot de productes que no necessitàveu quan heu entrar però que ara sí? Doncs a les llibreries els ulls també tiren més cap a una banda que cap a l’altra. Van cap a la taula de novetats, cap a la prestatgeria immaculada amb els destacats del mes de la setmana o de jo-què-sé-quan però no importa, cap als racons temàtics de llibres que no t’han interessat mai fins a aquell moment… Una llibreria és un camp de mines en què s’hi ha d’anar com al supermercat: sense gana i amb una llista. I aquesta és la meva actitud, creieu-me, però tot d’un plegat baixo la guàrdia i el màrqueting em venç. Una portada atractiva, una faixa (maleïdes faixes!) que em sedueix, una prestatgeria ben situada i acabo davant del llibreter a crit de “shut up and take my money!”. L’últim cop que em va passar això vaig sortir d’una llibreria amb El carnisser i l’ocell sota el braç.
Aquest thriller ens situa a l’estat de Louisiana, on un sàdic assassí en sèrie està fent de les seves. L’anomenen “el carnisser del pantà”, així que ja us podeu imaginar el nivell de destrossa i on abandona els cadàvers. A l’altra banda, hi trobarem la Wren Muller, una patòloga forense que sobre la taula d’autòpsies anirà descobrint què hi ha darrere les pistes que el carnisser va deixant a cada cos.
Aquest duel es narra amb capítols alterns protagonitzats per l’assassí i la forense. Aquest joc del gat i la rata donarà a la narració un ritme frenètic que, en combinació amb capítols molt curts, farà que la novel·la es pugui llegir gairebé d’una tirada. El lector es veurà irremeiablement abocat a voler saber més i més d’aquest assassí i si la Wren és capaç de parar-li els peus.
Però aquesta lleugeresa té una contrapartida i és que es perd profunditat. La novel·la se centra totalment en explotar i fer avançar la trama i deixa de banda aspectes importants com el tractament dels personatges, els quals, en la majoria de casos, són molt plans. Només ens endinsem d’una forma més extensa en la ment de l’assassí, però tot i això, no desconeixem quines són les seves motivacions, informació més que rellevant per a la trama.
I posats a veure-hi defectes, diria que el final és massa abrupte. La novel·la acaba de cop i ens deixa, expressament, amb la mel als llavis i fent evident que hi haurà una continuació. No dic que no estigui bé, però crec hi ha formes més elegants de preparar els lectors per a una propera entrega.
Però no us penseu que no m’ha agradat. La violència corre per cada pàgina i al llarg de la novel·la trobarem escenes no aptes per a tots els estómacs que faran xalar de valent els lectors més sanguinaris (sobre el paper!). L’ambientació als pantans de Louisiana és un altre dels punts forts de la novel·la, ja que fa créixer l’atmosfera tenebrosa i inquietant i el clima d’angoixa que plana per tota la història. Per si això fos poc, Urquhart demostra un gran domini de tot allò que passa sobre la taula d’autòpsies, i només per això, farà les delícies dels amants del gènere.
Agradarà a…
Qui busqui una novel·la amb un ritme frenètic i que va directa al gra.
No agradarà a…
Qui esperi un punt i final. És més aviat un punt i seguit.
El fragment destacat
La sobresalta l’espetec d’una branca en la distancia i la por fa que s’acosti a ell instintivament. La paradoxa fa somriure en Jeremy, no ho pot evitar: en aquest pantà, ell és de bon tros la seva amenaça més gran.
Imatge de wirestock a Freepik
