La Covid ens ha pres moltes coses que a poc a poc anem recuperant (o això vull creure), com per exemple, viatjar. Hi ha molta gent viatja, ho sé, però no sense certificats de vacunació, mascaretes i restriccions. Abans de tot això viatjar era una activitat normal. De fet, plantar-nos a l’altra punta del món avui dia és senzillíssim! Però hi va haver una època en què no era així i, encara menys, si el destí era alguna illa exòtica, una colònia recòndita o un país perdut de la mà de Déu. Si a més eres una dona, el viatge encara era més excepcional! Però com sempre, hi va haver dones que van desafiar les normes establertes i van embarcar-se en viatges per indrets desconeguts amb els quals van trencar tots els motlles i esquemes socials de la seva època atribuïts a les dones.
Amb aquest llibre Elisenda Albertí ens acosta a disset dones que entre els segles XVIII i XX van fer les maletes i van emprendre viatges extraordinaris en tots els sentits. El fet de ser dones en moltes ocasions va ser un obstacle, però en algun cas un avantatge; en paraules d’Ida Pfeiffer: ”Si jo hagués estat un home m’haurien pres per un espia i m’haurien fet fora o, el més probable, m’haurien executat”. El que està clar és que la seva determinació i la seva audàcia les va portar a esdevenir extraordinàries i convertir-se en inspiració.
La història que més m’ha colpit és la de Mary Seacole, una infermera infatigable que va lluitar contra tota mena d’epidèmies i que estava decidida a assistir els malalts a la guerra de Crimea tot i l’oposició del govern anglès pel fet que fos mulata. La negativa no la va fer desistir i se n’hi va anar malgrat els impediments burocràtics. Seacole no només ha esdevingut una infermera i una viatgera reputada, sinó també un símbol de denúncia dels perjudicis colonials de l’època victoriana; una gran dona que va caure en l’oblit i que mereix ser recordada i reconeguda.
Agradarà a…
Als amants dels viatges i les històries de dones extraordinàries.
No agradarà a…
A qui no agradarà?
Portada: freepik
