Les xarxes socials i cercles literaris bullen o xisclen, diria jo ajustant-me més a l’argument de la novel·la que us presento en aquesta nova ressenya, amb el debut literari d’Elena Bartomeu (Vilablareix, 1978).
Amb la publicació de Fòrvid, l’Editorial Males Herbes torna a encertar presentant-nos un relat que, com segons la seva pròpia gent cataloga, “desprèn perfum de fita dins la nostra literatura i representa tota una experiència sensorial”. En el context d’una entrevista publicada fa tan sols uns dies a La Vanguardia, l’autora, una doctora en Belles Arts que també fa la divulgació científica, ens en parla en termes “d’una novel·la rural que té l’afegitó del gènere fantàstic” i afegeix “que molts dels fenòmens sonors que hi apareixen podria ser que existissin, però la nostra orella té unes limitacions”.
Quant a l’argument, amb la voluntat de no revelar gaires detalls, una jove de nom Isis es trasllada a una torre propietat de la seva família a la Franja de Ponent, després de perdre la feina com a tècnica de so. Una sèrie inusual de fets relacionats —podríem dir per anar obrint boca— amb l’estabilitat de la casa i la disposició d’alguns dels objectes que conté (plats, gots i llibres, entre d’altres), atraurà la seva atenció i marcarà l’inici d’una estada força moguda i les relacions que comença a teixir amb alguns habitants de tan bucòlic indret.
Qui deia que ningú cultivava el gènere de terror a casa nostra? Doncs bé, segons el meu parer, Elena Bartomeu es llança a la piscina (ja veureu perquè ho dic) i presenta una història amb clares referències de puntals del gènere com són H.P. Lovecraft, Shirley Jackson i el prolífic i cèlebre geni de Maine, Stephen King. M’explico: del primer, per exemple, podem dir que Fòrvid pren elements (tot i que de naturalesa molt diferent) de la icònica fantasia alienígena The Colour Of The Space (1927); de l’escriptora nord-americana, hi podem reconèixer fàcilment trets de l’ambientació i atmosfera d’alguna de les seves millors històries de fantasmes com és el cas de We Have Always Lived In The Castle (1965); i, en particular, de King, el relat ens transporta a un dels seus contes més terrorífics: Children In The Corn (1977).
Aquí, l’ens o entitat intangible que incomoda l’estada de la noia a la torre de la família és una espècie de sistema o camp sonor de procedència desconeguda que sembla ha pertorbat la vida de la finca des de fa diverses generacions. Això fa que l’autora presenti l’Isis com una víctima ocasional més de la presència gairebé imperceptible que deambula pel mig del blat (picada d’ull a King, veieu?!) i és font de supersticions i enraonies de la gent de la comarca, especialment les que diuen que la casa té una bassa on s’han ofegat alguns homes… A més d’això, mentre l’Isis prova de descobrir qui o què li torba l’existència, l’autèntica naturalesa dels fenòmens paranormals que, literalment, infecten la torre on des de fa dies dorm sola, rep ajuda del masover que mana els conreus de la propietat i d’un jove temporer. Per acabar d’arrodonir el relat sobrenatural i afegir-li una certa aura de terror psicològic, Bartomeu fa que la protagonista hagi de batallar internament amb alguns aspectes pertorbadors que arrossega del seu passat i que la deixen sota mínims de “defenses” per fer front a l’amenaça que la sotja des del soterrani inundat des de fa una pila d’anys.
Trobo, doncs, que Bartomeu arrisca molt per fer-nos partícips de la història que ens vol narrar en aquesta seva primera novel·la. Segurament pocs escriptors ho fan de primer moment i, és clar, això li dona encara molt més mèrit. Un cop acabada, hom constata les bones maneres que té l’autora de plasmar sobre el paper tot el ventall de percepcions, efectes, traumes i pànics acústics que vol transmetre als protagonistes i, de retruc, als lectors. Som davant d’una novel·la extremadament dinàmica que aconsegueix atrapar-te amb tot allò que els personatges viuen al llarg de les seves més de dues-centes vuitanta pàgines. I l’autora ho fa creant descripcions (en cap cas massa llargues o feixugues) sobre una paleta de sons, que pel fet d’arribar-nos de forma tan intensa i potent acaben enriquint el nostre espectre cromàtic sonor, però en cap cas permet que puguem discernir amb claredat si el que s’escolta (o ens imaginem que escoltem) ho genera algun ésser viu o no. Més aviat al contrari, i és que Bartomeu juga amb els seus protagonistes durant gran part de la narració plantejant-los uns fets (i el dilema que irremeiablement generen) de naturalesa sobrenatural i difícil resolució a primera vista.
En aquest sentit, i tornant al ric imaginari creat per Lovecraft, Fòrvid m’ha recordat molt vivament la seva última adaptació cinematogràfica Colour Out Of Space (2019), dirigida per Richard Stanley i interpretada pel camaleònic i excèntric Nicolas Cage, en la qual el fet clau del relat radica en el fet que “el color caigut de l’espai” és una forma de no-vida o alienígena intangible que fa enfollir qualsevol animal i persona que se li apropa. L’espectre o monstre és doncs, literalment, una taca al cel d’una tonalitat fúcsia i porpra totalment indescriptible o fora del comú. Potser en una altra ocasió estaria bé aprofundir més en el ric i trasbalsador cosmos o univers lovecraftià, nascut d’una ment brillant com la de l’autor que, com diuen els seus seguidors més incondicionals, té la ben merescuda fama d’autor inadaptable pel caràcter extremadament complex, indefinit i imprecís dels horrors còsmics que solen descriure’s en la majoria dels seus relats. Tot i això, alguns directors s’han atrevit a fer-ho donant lloc a pel·lícules que es poden catalogar d’inclassificables: Re-animator (Stuart Gordon, 1985), Dagon: La secta del mar (Stuart Gordon, 2001) i La llamada de Cthulhu (Andrew Leman, 2005), per citar-ne unes poques. Continuant amb el paral·lelisme, podem assegurar que, en la gestació i redacció de Fòrvid, Bartomeu es comença a moure per una torbera empastifada fins als genolls de material vegetal i fang (sensorialment parlant, és clar), però acaba eixint-ne prou airosa tot i saber que porta a la seva esquena una motxilla ben farcida d’elements sobrenaturals difícil per com són de feixucs i de poc emprats en literatura.
Per concloure, no sé si Fòrvid (un acrònim que val més no desgranar i que descobriu per vosaltres mateixos) esdevindrà un nou clàssic o un clàssic modern de la literatura catalana com he sentit dir a algun crític, però sí que es tracta d’una novel·la extremadament original i molt arriscada, pertorbadora en certs moments i que té ben poc a desmerèixer (salvant les distàncies perquè Bartomeu tot just comença la seva carrera com a escriptora) de grans autors referents del fantàstic i el suspens. A més, no passa desapercebut que l’obra ens parla també de sensacions tan humanes com l’aïllament i la soledat. I és que, contràriament a allò que espera la protagonista d’aquesta brillant narració, els dies que passarà a la torre mig derruïda propietat de la família seran absolutament tranquils i plàcids enmig d’un indret solitari i envoltat únicament del poder reparador de la natura es tornaran un caos absolut perquè es tracta d’una casa encantada plena d’ones psicodèliques inquietants i perillosament amenaçadores al més pur estil dels colors marcians que feia caure del cel H.P. Lovecraft.