Nota: Benvolgut lector, no sé quan llegiràs aquest article, però jo el vaig escriure l’endemà de la diada de Sant Jordi del 2022.

M’he llevat avui amb el cos ben adolorit. L’endemà de Sant Jordi sempre tinc el cos ben cansat. Ara bé, sol ser un cansament agradable. Una mica de ressaca emocional d’una jornada magnífica. Avui, però, és de tristesa i el meu dolor de braços és per la d’estones que vaig estar fent força perquè el vent no s’emportés la carpa i per evitar que es mullessin tots els llibres.

Ahir havia de ser un Sant Jordi especial, el de la tornada, el de la normalitat. Va ser de tot, menys normal. Deixeu-me plorar una mica, perquè no tinc cap altra manera d’expressar el que va passar ahir. Vaig començar a treballar a Llibres del Delicte el desembre del 2019. Fent números ràpids, veureu que aquest havia de ser el meu primer Sant Jordi normal amb els companys de l’editorial. Portàvem dos cotxes carregats amb taules, carpes i quatre-cents llibres. Vam tenir un matí impressionant: vam poder parlar amb lectors, autors, companys i amics. Amb menys de tres hores vam vendre un centenar de llibres. Llavors va venir la primera estocada: un vendaval de vent, pluja i pedra ens va arrencar la carpa i va estripar el plàstic que protegia els llibres. Per sort, un cop passat, vam comptar els danys (havíem perdut uns 30 llibres), però encara podíem salvar el dia. Molls com ànecs vam mirar d’eixugar tot el que vam poder i ens va sorprendre l’amabilitat de la gent a peu de carrer, que per compassió o per convenciment, continuaven apostant per la nostra literatura. La segona ventada de pedra i aigua ens va sorprendre igual de preparats que la primera, però tampoc va servir de res. Amb la previsió de forts vents a la tarda, vam decidir plegar i salvar el màxim de llibres possibles. El resultat és que a les cinc vam marxar cap a casa amb un centenar de llibres venuts i uns seixanta llibres tirats.

 

No escric aquest article per pidolar, només l’escric per plorar. Nosaltres som una petita editorial independent. Sant Jordi representa prop d’un terç de la facturació anual i vendre només un centenar de llibres en una diada tan especial ens fa molt mal. El nostre model de negoci consisteix a fer molta pedagogia del projecte, a través de xarxes socials, amb llibreries i també tenint una relació molt pròxima amb els lectors i autors. Però, sobretot, fem molts i molts quilòmetres per assistir a fires. Aquest Sant Jordi és la tercera fira que fem aquest any i la tercera que el mal temps ens espatlla, així que entendreu que la situació és molt complicada. Aquest mes de maig en tenim dues més (l’1 a Figueres i el 14 i 15 a Cabrils). Esperem tenir una mica més de sort i que la providència ens somrigui.

No obstant això, potser és el moment que ens replantegem moltes coses. No serveix de res lamentar o culpar a hores d’ara, però segur que ens pot servir per reflexionar i veure si el model de Sant Jordi és sostenible a llarg termini. Potser seria millor aconseguir que les vendes de llibres fossin més espaiades en el temps. Potser estaria millor tenir en compte aquelles petites llibreries locals o aquelles editorials independents que no sortiran mai als mitjans, però que també hi són i que estan fent molt bona feina. Potser també val la pena apostar per aquells autors que no guanyen premis milionaris, que no treballen com a periodistes per a la Corpo, que no es poden permetre pagar una gran campanya de màrqueting i que no formen part dels rànquings, perquè també tenen moltes coses per explicar-nos. Potser també val la pena tenir en compte un model menys centralitzat.

Deixeu-me plorar encara més quan m’he llevat avui, amb aquest meu cos adolorit i aquest sentiment de tristesa, i he vist aquest sol espatarrant que fa. Deixeu-me plorar avui perquè malgrat tots els models meteorològics de fa setmanes que ja preveien un molt mal dissabte i un molt bon diumenge, no hem sabut reaccionar. Deixeu-me plorar avui per tots els rius de tinta que ahir es van perdre en tolls d’aigua i pedra que ni el clavegueram podia engolir. Deixeu-me plorar avui perquè, després del dia d’ahir, m’ho mereixo.

 

Imatges (C) Irene Solanich

AnteriorCINECLUB VIC. Tres
Següent“L’últim amor de Baba Dúnia”, Alina Bronski
Avatar photo
Traductora de professió, lectora d'afició. Visc completament enamorada de la novel·la negra i de terror, tot i que qualsevol llibre que em caigui a les mans té l'oportunitat d'enlluernar-me. Sovint escric per afició, però ara per ara, els meus escrits es queden tancats a l'ordinador.