És maco que un autor o autora et dediqui el seu llibre. Això fa que hi hagi un bon clima entre l’escriptor i el lector, una simpatia. M’agrada que em dediquin llibres perquè és un moment molt especial en què passen dues coses importants: d’una banda, veus la persona abans que se separi del llibre que et dedica i, d’altra banda, et regala unes paraules que fan que la lectura sempre serà la lectura d’un amic. O no. Les coses poden canviar per mil motius i factors, i imaginem que aquell clima tan bonic de la dedicatòria es torna hostil per una desavinença o malentès entre escriptor i lector. Aleshores què fas? Segueixes conservant el llibre dedicat? El tires? I si el tires què en fas de la dedicatòria? Arrenques la pàgina on les paraules boniques han deixat de ser-ho? És un dilema conservar o no els llibres dedicats, sobretot si la dedicatòria ja no s’ajusta als sentiments positius envers l’escriptor. Tanmateix, us imagineu que poguéssim demanar una dedicatòria a Ovidi o Shakespeare? La sola idea ja desperta quelcom imaginatiu. El vincle d’una dedicatòria, si cuides el llibre, és per a tota la vida. Potser fins i tot algun dia vagi a parar a una subhasta i es vengui a bon preu. Quan demano una dedicatòria dono importància a l’actitud de qui me la dedica; com en tot, vas adquirint experiència. N’hi ha que s’ho pensen i t’escriuen quelcom que intenta ser personal, la qual cosa no és fàcil amb un desconegut, i d’altres van al gra i a tothom l’hi posen el mateix, i fins i tot n’hi ha que tenen un segell per posar la mateixa dedicatòria, la qual em sembla una barreja de llei del mínim esforç i de narcisisme. N’hi ha que tenen mandra d’escriure’t unes paraules emotives i són una mica cordials i prou, perquè has comprat el seu llibre i ser agraït forma part del contracte editorial. D’aquesta espècie n’hi ha que ni et miren a la cara però, en canvi, d’altres fins i tot et donen la mà i et regalen un somriure sincer. També n’hi ha que et donen una mica de conversa, encara que hi hagi cua esperant. La dedicatòria expressa més del que l’autor sap en el moment de fer-la; per exemple, que la seva lletra (atès que el llibre no el publica escrit a mà, però la dedicatòria sí) diu molt de com és en realitat, i això ho pot veure amb nitidesa un grafòleg. Hi ha lletra més maca i lletra més lletja, però és el que et queda de l’autor després d’endur-te el llibre dedicat. Els llibres dedicats tenen un valor especial per a mi, i és una decisió difícil desprendre’m si es dona el cas. Què faríeu si de sobte rebeu un llibre dedicat a persones desconegudes que no tenen res a veure amb vosaltres? El conservaríeu malgrat tot? N’arrencaríeu la pàgina encara que mutileu el llibre? O viuríeu l’aventura de buscar el propietari per tornar-l’hi bo i vivint una recerca novel·lesca? Creieu que hi hauria d’haver la signatura de l’autor en tota dedicatòria? I si va acompanyada d’un dibuix? Ho trobaríeu divertit? Una dedicatòria, doncs, pot ser molt creativa, si l’autor s’hi esforça. Una dedicatòria és un moment d’alegria per tal com el lector està reconeixent el treball de l’escriptor i aquest li transmet un missatge positiu. No m’imagino que demanis una dedicatòria i l’escriptor t’insulti. Normalment, aquest o aquesta ja vigila de no ferir la teva sensibilitat, ja que es cas contrari no faria un bon negoci i perdria lectors. Sí que hi ha un moment d’expectació quan t’acostes al “teu” escriptor o escriptora i et preguntes què escriurà. A vegades, d’un petit diàleg establert amb tu abans que redacti unes paraules breus però boniques, pot inspirar-li què dir-te més enllà del típic missatge que s’adreça a tothom. Els amants dels llibres sabem el valor que té una dedicatòria per tots aquells que no ens les poden fer, perquè els seus llibres pertanyen a altres segles o viuen lluny o encara ningú els ha traduït a la nostra llengua. És més fàcil un llibre dedicat per un autor local que coneixes, que no pas un autor d’èxit internacional i, tanmateix, el que compta és el contingut dels seus llibres. Aquí hi ha un dilema: la dedicatòria ha de ser anterior o posterior a la lectura del llibre? Voleu la dedicatòria d’un llibre que us ha decebut? I d’un llibre que no sabeu si us decebrà? On és el límit entre persona i obra? És evident que els llibres els escriuen persones. Què passa si considerem que un llibre és excel·lent però l’autor ens cau fatal? Castigarem el llibre sense tornar-lo a llegir mai més? I si pensem que és una persona molt maca però el text és il·legible? I si tothom diu que és un autor o una autora que ha escrit una gran obra i a tu et sembla que allò és indigest per molta fama que tingui? Un mateix escriptor fa llibres més bons i més dolents, no tot és genialitat (o sí!) per molt renom que tingui. Si a nosaltres ens sembla que sí, que el llibre és bo, fins i tot si n’hem fet una lectura superficial, la dedicatòria reforçarà la bona opinió que ens mereix. Potser la millor dedicatòria comença i acaba amb l’obra mateixa, per molt que l’escriptor o l’escriptora s’hagi adreçat a nosaltres amb tinta blava, negra o fúcsia. En tot cas, siguem agraïts i educats amb ell o ella i quan recuperem la intimitat del llibre, llegim-lo, que per això existeix i aquesta és la seva raó de ser. De vegades, la millor dedicatòria és un full en blanc, atès que amb aquest comença l’aventura literària on tu mateix hi pots escriure el que el llibre et fa pensar.
