Cap Festival de Sitges sense la seva ració de Takashi Miike. I si a més ve a presentar el film en primícia mundial (no s’havia vist ni al Japó), encara millor. O no. Amb Miike no se sap mai què et trobaràs a la gran pantalla. L’experiència al llarg dels anys ens ha ensenyat que amb ell et pots trobar tot un ventall de possibilitats: des d’obra mestra fins a propostes absolutament anodines i que són més un suplici que un goig acabar-les. És el que té tenir un ritme de rodatge de 2-3 films anuals com a mínim. Aquest any 2023, Lumberjack: The Monster és la seva única pel·lícula, cert, però ha rodat 2 sèries al mateix temps, entre les quals hi ha l’anime de Netflix Onimusha. A més, no venia sol al festival: l’acompanyava Kazuya Kamenashi, protagonista del film i famós cantant de J-Pop.
La mala logística interna del festival va fer que la roda de premsa de Miike y Kamenashi estigués programada abans de qualsevol dels passis de la pel·lícula, de manera que les preguntes no van ser gaire sucoses, ja que cap dels periodistes l’havia pogut veure encara. Tot i això, Miike va ressaltar que el que més li va interessar del projecte era el drama humà que hi ha darrere dels psicòpates (i que rarament són assassins). De fet, va destacar que el 80% dels personatges que apareixien al film són psicòpates i que la forma de veure el món d’aquest tipus de persones eren unes ulleres poc explorades. Per la seva banda, Kamenashi va sembrar incògnites sobre què esperar del film, que parla sobre un advocat sense escrúpols que planeja venjar-se d’un atacant emmascarat que ha intentat assassinar-lo. Kamenashi va declarar haver preparat el seu paper des d’un aspecte neutre i pausat, fred i calculador i amb èmfasis en la postura i la mirada. Seguidament, va afegir que li agradaria tornar a treballar amb Miike amb un personatge més explosiu i dels que tant agraden al públic del festival.
Amb el dubte sobre quina pel·lícula ens trobaríem hores després, vam entrar a la sala disposats a gaudir del que ens tenia preparats el bo d’en Miike. La premissa de la venjança sobre l’assaltant es mantenia i, certament, el seu personatge no té cap mena d’escrúpol —brillant l’escena de la persecució en cotxe com a presentació de personatge—, però se li sumava el misteriós flashback d’un misteriós cas de segrest de nens als quals se’ls practicaven uns experiments mèdics clandestins estranys al cap, i una sèrie d’assassinats a l’actualitat en què a les víctimes se’ls extreia el cervell. Tot això, junt amb l’aportació policial d’una agent forense especialista en perfils criminals, genera una atmosfera realment interessant per coure a foc lent un thriller que en cap cas és un film d’acció. Lamentablement, el film dura 2 hores i avança molt lentament; aquest és d’aquells casos en què si la pel·lícula durés 90 minuts, seria excel·lent, ja que els arcs narratius i l’escena final entre els dos antagonistes, on totes les peces encaixen i s’explora intel·ligentment la personalitat psicòpata i què és el què t’importi quelcom més que tu mateix, són molt interessants. Tot i això, el guió acaba donant massa voltes als mateixos conceptes i incògnites i li costa molt avançar.
No és una mala pel·lícula, però tampoc és excel·lent. Sobretot, no us refieu del pòster ni del tràiler: ni és d’acció ni és explícitament violenta. El veredicte de Lumberjack: The Monster seria: correcta. Si no es fés tan llarga i no divagués tant al segment central, seria una pel·lícula més que notable, perquè la proposta aporta idees en què parar-te a pensar. També arrossega el problema del pòster promocional, ja que intencionadament genera unes vibracions molt diferents de la pel·lícula, tal i com van deixar entreveure tant Miike com Kazuya Kamenashi a la roda de premsa.
Però no perdeu l’esperança, fans de Takashi Miike. Pel que fa a aquesta baixada de violència a les pel·lícules recents del director, ell mateix va reconèixer que amb l’augment de pressupost dels projectes que li arriben, s’ha de buscar arribar a més públic i, per tant, es tendeix a exigir una suavització de l’estil de pel·lícula. Tot i això, el director enyora quan es movia més per l’escena independent, de manera que no descarta tornar-hi aviat, ja que la troba a faltar. El temps dirà, però el que sabem segur és que tenim Takashi Miike per anys. Hi va haver un encounter amb els fans en què va dir que ell gaudeix dirigint i fent realitat les pel·lícules, i per això tendeix a assajar i gravar poques preses. A més, s’ha guanyat la fama de mercenari dirigint tantíssimes pel·lícules i sèries al cap de l’any. Quan acaba de filmar una pel·lícula o sèrie, ja està pensant en què dirigirà l’endemà. També va comentar que en l’àmbit personal, està així des de fa 30 anys i que la seva vitalitat interna està intacta.
