A jutjar per la sinopsi d’aquesta pel·lícula, un venedor d’aiguardent als boscos nordamericans propers al Canadà que, borratxo del seu propi producte, acaba arrunant-se per culpa d’uns castors que li sabotegen negoci, tot sembla bastant correcte. El nostre venedor haurà de començar de zero mentre planeja la venjança contra els castors i, amb la seva pell, guanyar-se la vida i, de passada, guanyar-se el cor de la filla del comerciant de pells de la zona. Fins aquí tot bé. Però si la pel·lícula és en blanc i negre, sense cap mena de diàleg (però plena de sorolls), i tant els castors com la resta d’animals (gossos, conills, etc.) que apareixen al film són furris (és a dir, persones disfressades d’animals), la cosa comença a engrescar-se. I si els 100 minuts de pel·lícula són una esbojarradíssima comèdia slapstick que beu dels clàssics de Harold Lloyd i Buster Keaton alhora que renova la fórmula amb incisos propers als videojocs, i que el resultat final és el més proper a un live-action d’una pel·lícula dels Looney Toons (riute’n tu de Space Jam), l’interès crec que puja bastants enters.
La sala estava plena i hi havia unes expectatives molt altes entre els assistents. I això pot ser un problema, sobretot quan no saps res de la pel·lícula ni dels seus creadors. Llavors comença la presentació del film, amb el director i el personatge protagonista presents a la sala. Fixeu-vos que he dit el personatge protagonista i no l’actor, ja que apareix vestit com el personatge (barret de pell de castor inclòs), tard, corrents, ensopegant amb la tarima i fotent-se tal clatellot que alguns dubtem per un moment si estava preparat o no. Llavors es posa dempeus, i mentre ens agraeix l’assistència, crida “beaaveeer” i pels laterals del cinema apareix un castor de la pel·lícula i també un conill. És a dir, apareixen persones abillades amb el vestit d’animal. El discurs s’atura i comença una lluita al més pur estil Pressing Catch amb els animals. El públic està entre al·lucinant, rient i gravant-ho amb el mòbil. Si la pel·lícula és la meitat de divertida que la presentació, hauran triomfat.
Abans d’aventurar-nos a parlar del film, voldria apuntar que hi va haver Q&A post projecció (no tan esbojarrada com la presentació) amb el director, Mike Cheslik, i l’actor principal, Ryland Brickson Cole Tews, que entre les seves 4 mans signen el guió de Hundreds of Beavers, i en què van explicar les claus de l’èxit del seu film. El primer de tots és que no tenien pressupost, de manera que en comptes de pretendre fer quelcom fora de les seves possibilitats i que quedés a mig gas, van decidir apostar per la simplicitat, i el que diem: van passar d’efectes especials i van decidir fer-ho el més “cutre i amb encant” possible. Tenien 6-7 vestits d’animals que s’anaven intercanviant entre els pocs extres que tenien, i l’humor va anar sorgint quasi a mesura que anaven filmant per fer-ho tot més fresc. I les seves influències, dites per ells mateixos, són aquestes: Buster Keaton, Looney Toons, Monty Python, Super Mario i les tires còmiques dels ninots de neu de Calvin & Hobbes. I creieu-me si us dic que beu de tot això de forma excel·lent referenciant, parodiant i homenatjant de forma oberta i honesta, i el resultat és absolutament hil·larant.
Mai havia vist una comèdia en què tot el públic acabés rient amb tanta força cada 60 segons i durant 100 minuts. Hi ha humor absurd, humor físic de trompades al més pur estil dibuix animat —com quan el nostre protagonista cau d’un arbre a sobre d’un esbarzer i surt disparat cap amunt amb les fulles enganxades al cul mentre udola—, i fins i tot moments al més pur estil aventures gràfiques semblants a point & click o videojocs de plataformes de 8 bits. Tot té cabuda a Hundreds of Beavers i tot hi cap esplèndidament. I el millor de Hundreds of Beavers, a part de tot això, és que els mateixos esdeveniments humorístics no és que siguin només boníssims en concepte, execució i tempo, sinó que són el fil conductor de la pel·lícula. És a dir, no és que la pel·lícula tingui un humor slapstic tan accentuat i ja està, sinó que de no tenir-lo, la pel·lícula no podria avançar. Com l’univers del Coyote i el Correcaminos, en què el mateix absurd és el motor dels episodis.
Cal recalcar que tot i durar 100 minuts, el film no es fa gens pesat i no baixa el nivell de comèdia, perquè sap gestionar molt bé el seu propi humor. La pel·lícula es podria dividir en 5 parts molt ben diferenciades per localització i propòsit (incloent-hi el quarter general dels castors), i cada part té el seu propi humor i els seus propis gags, adequats a l’atrezzo de l’escena. Així doncs, quan la fórmula humorística comença a donar senyals de feblesa, el film canvia i l’humor comença de zero. Només es trobaven a faltar algunes escenes de pont per deixar de riure, recuperar aire i recompondre’t al seient del cinema. Però si aquesta és la queixa, no hi ha res a dir.
Ah! I a la sortida del Q&A, per acabar-ho de rematar, van muntar una tenda no autoritzada de marxandatge i van vendre xapes, samarretes i pòsters de la pel·lícula a dojo entre els assistents. Com era d’esperar, eren tan macos, planers i accessibles com semblava, ja que van fotografiar-se i xerrar amb tothom. Hundreds of Beavers va ser tot un fenomen dins i fora de la pantalla, i els qui vam ser a la sala, no oblidarem mai aquesta sessió.
