Amb 13 nominacions als Goya, La infiltrada, d’Arantxa Echevarría és una de les favorites del certamen. Echevarría, coneguda pel seu treball en pel·lícules com Carmen y Lola (2018), torna a escena amb aquesta pel·lícula basada la història real d’Aranzazu Berradre, pseudònim d’una agent de la Policia nacional que va infiltrar-se a ETA durant 8 anys, que va tallar tots els seus llaços familiars i que va canviar la seva vida per contribuir a la lluita contra l’organització terrorista.
Podem considerar la pel·lícula un thriller, i la veritat és que la tensió i la claustrofòbia acompanyen l’espectador al llarg de tot el metratge, especialment en les escenes que tenen lloc dins de l’apartament de la noia. Tot i això, el que més destaca del film és la visió humana que la directora ens ofereix.
El pes d’aquest toc humà recau principalment sobre una Carolina Yuste en estat de gràcia. El seu treball, segurament el millor del film, és espectacular. Yuste aconsegueix posar-nos en la pell d’aquesta infiltrada i fer-nos partícips d’una forma molt propera de tot el que va suportar la protagonista durant anys, una càrrega que molt pocs haurien suportat. La seva interpretació transmet de forma brillant la por i el perill constants, la frustració i la discriminació que pateix –tant a dins de la banda com per part de la policia– pel fet de ser dona.
Carolina Yuste està acompanyada per un repartiment d’alçada encapçalat per un Luis Tosar, més que acostumat a aquest tipus de paper, seguit de Víctor Clavijo, Nausicaa Bonnín, Iñigo Gastesi, Pepe Ocio, Diego Anido i Pedro Casablanc. Diego Anido ja ens va enlluernar amb el seu paper a As Bestas; en aquesta ocasió torna a fer de “dolent” i s’ha de dir que el paper li escau com anell al dit, ja que és el personatge que més tensió i més duresa aporta al relat i a les situacions en què es veu immersa la protagonista.
Tot i que el guió intenta ser imparcial i centrar-se en la infiltrada, aquest efecte no s’aconsegueix. Sí que és cert que en algun moment es comenta que la policia tortura i viola etarres. També hi ha un etarra (Íñigo Gastesi) presentat d’una forma molt humana i ambivalent. Malgrat els esforços, l’etarra en cap es presentat com un home despietat, masclista i sense escrúpols, fet que agreuja aquesta visió negativa de l’etarra en tant que persona deixant a banda la ideologia i el posicionament de cadascú sobre el tema. Haig de dir que no esperava una altra cosa atès que la pel·lícula està narrada des del punt de la policia, de la infiltrada. Tot i això, aquesta visió humana que comentava pensava que es repartiria entre un bàndol i l’altre i, de fet, en alguns moments del film és així.
La pel·lícula és molt bona, però potser m’hauria agradat més veure aquesta història en format minisèrie per poder indagar més en algunes trames i personatges i poder, potser així sí, més profunditat, ambivalència, contradicció i humanitat a tot el relat.
