Tothom pensem en la Barcelona posterior als Jocs Olímpics de 1992 quan pensem en la Ciutat Comtal, sobretot ara més de 30 anys després del gran aconteixement que va transformar la ciutat. Però precisament d’aquesta transformació, o més ben dit de la vella Barcelona, la prèvia a aquesta transformació, ens ve a parlar aquest film català, ambientat el 1978 i basat en fets reals on un home, Manolo Vital, va portar extraoficialment un autobús de la línia 47 a Torre Baró, un barri d’extrarradi de Barcelona deixat de la mà de Déu, amb carrers sense asfaltar i construït literalment amb les mans de qui el van habitar, després de què el consistori de l’època afirmés no poder fer arribar allà el transport públic perquè “el pendent impedia que un autobús hi pogués circular”. Avui dia hi ha diverses línies d’autobús per la zona, i fins i tot el metro (amb la L11) arriba a la zona superior de Ciutat Meridiana, barri colindant amb Torre Baró i equipat amb escales mecàniques a les empinadíssimes pendents de la muntanya que els separa de la ciutat. Però el gest de Manolo Vital va ser la llavor d’aquest canvi. Conductor del propi autobús 47, i fart de que per vies legals i protocolàries li donguessin llargues, un dia va decidir desviar-se del seu trajecte habitual (de Plaça Catalunya al Parc de la Guineueta) per dur-lo fins a dalt de tot del seu barri, Torre Baró, per demostrar a l’Ajuntament que era possible dur-hi el transport públic. I no estem parlant de fa 100 anys, sinó de 1978, en ple inici de la Transició Espanyola. 14 anys (catorze!) abans dels Jocs Olímpics.
Marcel Barrena, el director d’ “El 47”, és un cineasta decidit a fer de les lluites basades en fets reals, la seva bandera cinematogràfica. Sigui un desafiament cabdal com el que es veu a Mediterráneo (2021), que abordava la gènesi de la ONG Open Arms, sigui un de més petit com el de 100 metros (2016), on un malalt d’esclerosi múltiple està decidit a córrer un Iron Man, Barrena ens posa sempre sobre la taula la importància de fer front a les adversitats amb convicció, o com diu Manolo Vital, ¡con cabeza, coño, con cabeza!
Un gran detall d’això, és l’inici del film, ambientat a finals dels anys 50. Jo sóc nascut a l’Eixample de Barcelona dels anys 80, però la meva parella, que és filla de Ciutat Meridiana, m’explicava fa temps que el seu tiet, paleta de professió, anys abans que ella nasqués era un dels que aixecava habitatges per la gent de la zona, de nit i de forma ultraprecària, perquè tenir una parcel·la de terreny no et donava permís per edificar, ja que aquella muntanya era terra no urbanitzable. Però si al despuntar el sol la construcció s’aguantava i tenia sostre, la policia no la podia tirar a terra. I així precisament comença “El 47”, amb la gent de Torre Baró intentant construir-se (sic) una nova vida, de nit i al marge de la llei. Sense cap mena de mitjà. Amb el temps aconseguirien llum i aigua, i 20 anys després, aconseguirien una línia de bus (a Ciutat Meridiana ja en tenien).
Així, amb una mirada honesta a un barri de Torre Baró que va néixer per la necessitat de tantíssimes famílies vingudes d’Andalusia i Extremadura buscant una vida amb més oportunitats, lluny de la repressió franquista (a la pel·lícula s’explicita el fet que el propi Vital va veure morir assassinat al seu pare a mans dels falangistes), el guió i el pols directiu de Marcel Barrena fuig de tota politització, aconseguint una història universal i humana: la dignitat d’una persona, la dignitat d’una comunitat, la dignitat d’una societat. I això crec que és el més lloable i complicat d’un film com aquest, tan fàcilment polititzable. Des de l’extrema dreta espanyola han exaltat la pel·lícula com una victòria dels immigrants vers la burgesia catalana, i alhora, els flancs més separatistes catalans han criticat el film per blanquejar la imatge de la immigració espanyola en un gest inclusiu forçat. Xorrades, afortunadament; la pel·lícula ha estat un èxit de taquilla i té nominacions i premis a dojo: les 14 nominacions als Premios Goya i les 18 als Premis Gaudí (de les quals van obtenir 7 guardons, entre ells millor pel·lícula, millors actor i actriu, i premi especial del públic), alguna cosa voldran dir, apart de qualitat cinematogràfica.
La pel·lícula obvia l’afiliació de Vital al PSUC, així com la revolta ciutadana que va capitanejar el 1972 per dur aigua corrent al mateix barri, Torre Baró. I fins i tot es permet una llicència artística creant una amistat entre ell i un jove Pasqual Maragall com a passatger del seu autobús, ja que és ben sabut que ambdós van acabar sent amics quan Maragall esdevingué alcalde de la ciutat i va hospedar-se a casa de Vital i la seva parella, la Carmen (una monja de la zona que va penjar els hàbits per amor), per entendre les necessitats del barri. “El 47” no va de bons i dolents, de pobres i rics, de catalans i espanyols, sino d’éssers humans que demanen poder viure dignament (cosa que es proclama en veu ben alta diversos cops al llarg del film). Torre Baró no demanava un tracte de favor, sinó “luxes” tan desorbitats com enllumenat, aigua corrent, o transport públic per poder integrar-se i tenir una vida digna. Torre Baró es Barcelona, era un dels seus “crits de guerra”.
De fet, i entrant ja en el simbolisme de la pròpia pel·lícula, la pel·lícula usa intel·ligentment el futur alcalde Maragall com a subtil adveniment de la gran revolució que sofrirà Barcelona (i Catalunya de retruc) mentre, davant seu, s’està gestant el fenomen d’una nova Catalunya: el fenomen dels xarnegos. No en va el guió dóna molt protagonisme al personatge de Joana, la filla de Manolo Vital, en un hàbil joc de mal·labarisme musical amb la seva participació en un cor via dues cançons que intervindran bastant en la pel·lícula, la famosa cançó tradicional catalana Rossinyol i l’himne antifranquista castellà Gallo Rojo, Gallo Negro. Ambdues cançons, a més, coronen els crèdits finals de la pel·lícula a mode de reflexió.
Simbologia a banda, potser el film peca d’anar per un carril sense massa sorpreses ni girs (de fet la sinopsi d’ “El 47” és el final de la pel·lícula), però per altra banda tampoc peca de melodramatismes. És un film dur, sec, amb moments colpidors i d’altres entranyables, i de fet l’epicitat del moviment subversiu del segrest de l’autobús i la pujada a Torre baró (amb un autèntic Pegaso de l’època) fuig de tota grandiloqüència per abraçar el costumbrisme d’una festa i no d’una victòria. Encertadament, en la meva opinió. “El 47” no pretén ser un drama estil Mark Twain sinó, com els propis personatges de la pel·lícula, mostrar molta dignitat i esperit de lluita; lluita obrera, és clar. Els actors protagonistes, Eduard Fernández i Clara Segura, estan absolutament impressionants, i et creus els seus personatges al 200% fins al punt de voler ficar-te a la pantalla i abraçar-los —Fernández a més, fa una feina espectacular (via coaching de veu) parlant amb naturalitat i fluidesa un català dificultós i alhora un castellà amb accent extremeny, quan cap de les dues modalitats és la seva natural—; i la resta de repartiment (incloent gent del barri i localitzacions reals) conformen una autenticitat brutal.
Ah! I si us pregunteu si als veïns de Torre Baró els va agradar una pel·lícula catalana sobre ells, heu de saber que tant el director Marcel Barrena com Eduard Fernández van ser pregoners de la Festa Major del barri aquest estiu passat. Alguna cosa voldrà dir, també. “El 47” és un gran exemple de que sí, Catalunya és Catalunya, i Espanya és Espanya, però si us plau, no estiguem condemnats a entendre’ns: estiguem disposats a entendre’ns.