Que Ron Howard és un dels millors directors de Hollywood és un fet, però això no treu que pel que fa a la seva trilogia cinematogràfica de les novel·les de Dan Brown, el director s’ha estavellat una vegada rere l’altra. Plasmar a la gran pantalla un best-seller o grans obres de la literatura sempre és una tasca difícil, i val a dir, que tens més possibilitats de sortir-ne malparat que no pas d’encertar en la proposta. No són moltes les pel·lícules que en certa manera són millors que els llibres en que es basen com ara El padrí, La taronja mecànica, El silenci dels anyells…, i tot i que en la primera pel·lícula sobre les aventures del professor Langdon, El codi Da Vinci, l’èxit de taquilla va ser aclaparador, la veritat és que pel que fa a la qualitat del producte va deixar molt que desitjar i la crítica no va ser especialment positiva. Ja sabem des de fa temps que sales de cinema plenes i qualitat cinematogràfica no tenen perquè anar agafades de la mà.
Tres anys després d’El codi Da Vinci, Howard tornava de nou, aquest cop amb l’adaptació d’Àngels i dimonis. L’èxit de taquilla no va ser tant important, però per contra i filant molt prim, el film no estava malament del tot i les crítiques no van ser tan negatives. Han hagut de passar set anys per l’esperada Inferno, i dic esperada perquè als lectors d’aquestes novel·les (m’hi incloc) sempre ens fa gràcia veure com algú pot donar llum i color a les nostres lectures, però les esperances que inconscientment vaig dipositar en aquesta última entrega de seguida es van esvair per complet.
Inferno és el clar exemple de pel·lícula que ni el propi director s’acaba de creure, és plana i poc sorprenent i dóna la sensació d’haver-se fet de pressa i corrents. Els protagonistes, Tom Hanks i Felicity Jones, tampoc s’escapen de la criba. Dues actuacions desganades com si la pròpia pel·lícula fos un mer tràmit que com més aviat passi de llarg, millor. Langdon no és Langdon i sembla mentida com algú que et pot meravellar tant com Felicity Jones en el nou film de Bayona, al mateix temps, et pugui deixar tant descontent com a Inferno. No salvaria gaire res d’aquest naufragi infernal, ja que fins i tot el guió sembla tret d’un d’aquells llibres de tria la teva aventura.
En definitiva, nota negativa pel treball de Ron Howard, ja que pateix un dels pitjors mals que pot experimentar una pel·lícula, que és el fet de provocar una indiferència total. Sempre he valorat que deixant de banda la seva qualitat, un film ha de provocar certes sensacions a l’espectador: terror, alegria, fàstic, tristesa… la llista és llarga, però totes son vàlides sempre i quan hi siguin presents. Però El que no puc suportar és que una pel·lícula em deixi amb una absoluta indiferència, i aquest és el gran problema d’Inferno, que és indiferent.
