ODIA A DIA: Raspalls i tecles (PART 1)

1748

Aquesta també és una murga, valga’m Déu: a cada bugada perdem un llençol. I estic segur que a vosaltres també us fastigueja la present, sia d’alguna manera o sia d’altra. D’aquesta només se n’escapen els vells que repapiegen més, els nadons que balbucegen ara i adés, i els sabatots que no en volen saber res: parlo, sense més ni menys, que de raspallar-se les dents.

D’acord, està molt bé i és d’allò més sa, que diu tothom. Però qui dóna consell no dóna remei, i heus ací l’ànima del cas. I doncs! A qui li vagui de raspallar-se les dents, com diantre ho ha de fer sense empassar-se els mil i un problemes que ens porta una vara amb quatre pèls?

Anem a pams. Posar-s’hi mai és fàcil. Aquesta me la sé: cal fer-ho després de cada àpat. En la teoria, molt bé. En la pràctica, ens ho passem pel folre i manilles. I dic “manilles” per no dir-la més grossa; abans que res, aquí som educats, tot i fer de cos en el Sant Cristo Gros molt sovint. Sia per manca de temps o sia per incomoditat, no sempre podem fer-ho bé o en les condicions que toca.

smiling young girl with tooth-brush (isolated on white)
smiling young girl with tooth-brush (isolated on white)

Després del primer àpat, l’esmorzar, cal raspallar-se el teclat. Això qui pugui o a qui li vagui. El fet, però, és que avui dia hom perilla més d’arribar tard a treballar que no té massa temps per entretenir-se feinejant amb la dentadura. Vosaltres trieu: llevar-vos més d’hora per fer una passadeta de l’escovilló dental -que ja ho sabem, a ningú li agrada- o arriar com sempre i acabar anant de tard perquè teniu el temps comptat i controlat… excepte el moment de passar el raspall. Ull viu!

També cal fer-ho després de dinar. Aquesta ja és més habitual i no porta tants problemes… sempre i quan no treballeu també a la tarda. Que ja ens coneixem, que tots ens escarrassem a aprofitar el temps fins que toquen les campanes i hem d’anar a cuita-corrents cap als nostres quefers. Una raspallada i mitja i encara gràcies si en tenim prou, de temps.

La vertadera batalla campal és a l’hora de sopar. En aquest cas no és qüestió de temps, que ja tenim el que voldríem per al nostre gaudi, sinó d’una de les preguntes més profundes que han tractat els grans filòsofs de la història de la Humanitat, com Kierkegaard, Descartes o el cunyat de l’amic del besoncle de la meva àvia: cal passar el raspall immediatament després d’acabar de sopar… o immediatament abans d’anar a dormir? No, no, a Catalunya no som de mitges tintes; i menys des que guanya el Barça. les dents no es raspallen entre el sopar i anar a dormir, no. Aquí tots ens emborrifem els cabells al sofà mirant TV3 -n’hi ha que miren Telecinco, però no ho confessen- i no anem a raspallar el que toca. Si ho fem després de sopar, aquell dia, precisament aquell dia, Nostre Senyor ens foradarà un budell i ens farà venir una gana de ca l’ample just després. I si caiem en la temptació, el Diable se’ns endugui! No serveix per a res menjar després de raspallar-se el teclat, senyors. Com fer-se perico si som de nervis afectats. I l’altra opció és raspallar-nos-les -valgui dir-ho, llarga vida als pronoms febles- quan anem a dormir. El principi és grat i de bona fe, com tot. Però fem memòria: quan anem a ajaçar-nos? En aquesta societat, després d’empassar-nos la pantalla del televisor, la pantalla de l’ordinador, possiblement la tauleta i també el telèfon mòbil. Vaja, que estem pensant figues tothora. I és això una bona acció, la de passar el raspall? No, recoi! Qui més, qui menys, s’hi ha de concentrar (jo, que sóc tanoca de mena, m’hi passo estona). I després de raspallar-se les dents, quina una hi ha? Que ja ens hem desvetllat, eixorivit, escarrabillat i deixondit. I ara, rai! Ni Déu que dormi i a passar la nit del lloro! Odiós, odiós!

toothbrushing1

Odiòmetre: 6/10

Va, serem misericordiosos. Això és una qüestió rutinària a la qual hi estem molt avesats i qui més, qui menys, tots sabem trampejar la situació. Però no tots tenim el mateix temps per raspallar dents, nostres o d’altri, i aquestes presses sempre ens poden fer saltar alguna de les raspallades diàries que ens pertoquen. I això és imperdonable. Més que res, perquè després el dentista farà l’agost amb nosaltres. I quin llamp de factures, renoi!

No tots tenim la mateixa habilitat per raspallar-nos les dents, ni maneguem els mateixos estris, però això ja ho tocarem en el proper Odia a Dia. Au!

[futures idees: raspall de dents convencional vs. raspall de dent elèctric i la mare que el va parir]

Comparteix
AnteriorLa novel·la de suspens
SegüentCrítica “Inferno”
Multitasking i home comodí fins a la medul·la. Periodista seriós a www.destil.cat, periodista de magazín a TV Ripollès, corrector primmirat, humorista, imitador, verbívor, devorador de narratives escrites, audiovisuals i videojocs. I ei! ara m'han fitxat a L'Escriba i tot.