Opinió d’en Joan Margarit

El western és un dels gèneres de ficció que més estimo. Gràcies a això, tinc un gran imaginari ja creat. De fet, en el meu Westworld mental tot funciona, no hi ha cap sorpresa. Tinc ben present la iconografia cinematogràfica creada a sang i pólvora pel cinema de Ford, Hawks, Walsh, Peckinpah, Zinnemann, Mann, Sturges, Eastwood, Leone i Corbucci entre altres. Però quan m’he trobat davant de Godless, tot i que es mantenen molts dels elements del gènere clàssic nord-americà per excel·lència, penso que també es trenquen molts estereotips (alguns amb encert i d’altres no tant). Això és el que podem esperar d’aquesta minisèrie de Netflix.

Escrita i dirigida per Scott Frank (The Queen’s Gambit), i amb el segell de Steven Soderbergh a la producció executiva, se l’ha definida o comercialitzada com un western feminista.  Per comprovar si això és cert, crec que cal fer-se abans algunes preguntes. Els personatges femenins tenen el mateix pes argumental que els masculins? Quina és la trama principal? Tenen els personatges masculins i femenins les mateixes línies de diàleg? Si busquem en la nostra memòria cinèfila, recordem ràpidament dos referents clàssics com són Caravana de Mujeres (William A. Wellman, 1951) i Johnny Guitar (Nicholas Ray, 1955). Les podríem etiquetar també com a westerns feministes?

Però, anem pas a pas, bala a bala. La sèrie de 7 episodis es manté gràcies a una bona producció i als molts tòpics del gènere clàssic: la conquesta del territori, el ferrocarril, l’heroi solitari, els pistolers proscrits, el xèrif, els grangers, els indis, els vaquers, la mina, el poble en construcció i els infinits paisatges de l’Oest que recorden al gloriós Cinemascope. Tot quadra formalment, però quan de veritat funciona perfectament és en mostrar el pes d’aquest món completament desequilibrat: la tensió entre la llibertat i l’ordre, entre l’individualisme i la comunitat… la vida i la mort, que arriben a un punt de ruptura.

De fet, l’escena inicial de Godless ja marca part d’aquesta ruptura. La càmera fotografia l’escena de manera impassible. Marshall John Cook (Sam Waterston) i els seus homes arriben a la ciutat de Creede, Colorado, entre una tempesta de pols que gira al seu voltant. Però arriben massa tard. L’escena silenciosa i macabra mostra la carnisseria de tots els habitants de la ciutat massacrats a trets, d’un tren destrossat i fora de vies, i d’un nen de 5 anys penjat del pal més alt. Per tant, comencem amb un trencament dolorós.

Godless es construeix al voltant d’un enfrontament inevitable entre Frank Griffin (Jeff Daniels) i Roy Goode (Jack O’Connell). Una batalla entre el bé i el mal. Frank és un personatge molt carismàtic que es vesteix de predicador i concedeix fúria bíblica a qualsevol persona que es topa al seu camí. Roy és el seu protegit fins que es converteix en enemic mortal quan el traeix i li roba els diners obtinguts a Creede. La venjança (obtenir-la o rebre-la) és el motor dels 7 episodis que es sintetitzen en una frase, quan l’odiós Frank li diu a un editor d’un diari local: “Roy Goode betrayed me, and I will kill any man, woman, or child who harbors him. The good people of Creede let him walk their streets. And now they don’t have any streets. Or people.

Després d’aquests fets, Roy troba refugi a casa d’una família ben peculiar: una vídua grangera anomenada Alice Fletcher (Michelle  Dockery) que viu amb el seu fill mig-indi i la seva sogra, qui només parla nadiu. Aquesta família viu allunyada i rebutjada del poble més proper, La Belle (Nou Mèxic), un poble marcat per una gran tragèdia minera ja que va perdre 83 ciutadans masculins de cop. No obstant això, La Belle, un poble de dones i alguns vells, ha aconseguit establir una societat que funciona. Maggie McNue (Merritt Wever), l’esposa del difunt alcalde, actua com a líder de facto. Sense homes, tot ha canviat, però no els seus somnis de crear una comunitat pròspera. Aquesta reinvenció emprenedora la trobem fins i tot personificada en Callie Dunne (Tess Frazer), qui sense clients per al prostíbul, s’ha establert com a professora de l’escola que abans era un bordell.

De fet, el concepte de ciutat fronterera sense homes és un dels elements més captivadors, però la decepció més gran arriba quan el creador de la sèrie, Scott Frank, prefereix passar més temps amb la història de venjança dels homes pistolers que amb els somnis i decepcions de les dones de La Belle. Sembla que és una oportunitat perduda. Com a espectadors, volem conèixer més sobre aquest poble i les seves habitants. Lamentablement, el nucli de la història és l’enfrontament de Frank contra Roy, i contra el xèrif Bill McNue (Scott McNaery) i el seu jove ajudant Whitey Winn (Thomas Brodie-Sangster).

A banda de la fantàstica idea narrativa de La Belle com a poble de vídues, un dels elements que més m’ha agradat de la sèrie és el seu tractament sobre les armes. Pel que fa a l’estructura formal, és un western convencional amb clímax final a La Belle. La càmera a l’estil Peckinpah capta amb molta cruesa la violència de cada tret, de cada bala que impacta a la carn. A més, recorda també l’Oest recreat per Sergio Leone “on la vida no té cap valor”.  No obstant això, m’agrada com tot això contrasta amb els valors de la figura d’en Roy, que actua com a figura paterna del fill d’Alice, Truckee (Samuel Marty), ja que té una actitud més mesurada cap a les armes més enllà de la seva pròpia habilitat. I és aquí quan recorda clarament al personatge del clàssic Raíces profundas (George Stevens, 1953) en què Alan Ladd interpretava Shane, un pistoler que feia de figura paterna i alertava Joey Starrett (interpretat per Brandon De Wilde) sobre el perill de les armes en males mans.

Per últim, també és cabdal i emfatitza el significat del nom de la sèrie la suposada absència d’un poder més alt en el salvatge Oest. L’església de La Belle és un lloc en construcció. El seu sacerdot sembla que no arriba i la personificació del mal, Frank Griffin, es converteix en una mena de semideu. De fet, aquest personatge principal és un pater d’una banda de lladres, violadors i assassins, capaç del millor i del pitjor, de tenir compassió per un malalt o de matar nens sense pietat.

Per tot això, aquesta minisèrie tracta, per damunt de tot, sobre el fet de renéixer, de merèixer tenir una segona oportunitat. I això només sorgeix de la ruptura, la pèrdua i el dolor. No és estrany que el millor capítol sigui l’episodi que recrea, no només l’accident miner de La Belle, sinó els moments anteriors: el llarg, lent i pacífic comiat de les dones besant els seus marits abans d’anar a la feina. D’aquesta manera, la càmera subjectiva (l’espectador) es converteix en un miner més que entra a la mina del poble on sabem que d’aquí poc hi haurà una explosió. L’absència de so ambient i el color gris de la imatge contrasta amb tots els capítols amb molt més moviment i saturació de colors que capturen la bellesa del paisatge americà. Aquest trencament i renaixement vist a Godless ens recorda la valentia de molts colons que es van aventurar a viure a l’Oest. Una conquesta plena de sang i crueltat. Però, al mateix temps, Godless demostra també que encara es poden explicar històries més veritables, més enllà del clàssic western.


 

Opinió d’en Santi Roura

D’entrada, a la minisèrie titulada Godless i que si encara no heu vist trobareu a Netflix, se’ns narra, al llarg de 7 capítols (amb el segell de qualitat Steven Soderberg en tasques de producció), una història ben poc original.

Un famós proscrit, Frank Griffin (excepcional Jeff Daniels, creieu-me quan us ho dic) i la seva banda de perillosos fugitius proven de venjar-se de Roy Goode (un més que correcte Jack O’Connell), un antic protegit que traeix el seu mentor robant-li davant dels nassos un quantiós botí. Fugit i ferit de gravetat, Roy buscarà refugi en una petita ciutat minera isolada de la resta del territori. A La Belle (Nou Mèxic), Goode conviurà amb Alice Fletcher (magnífica i guapíssima Michelle Dockery), una vídua endurida i marginada per la resta de la comunitat; el fill d’aquesta, un jove fora de lloc i que se les veu per domar un cavall; i una indígena més que sorruda i esquerpa que és la sogra d’Alice. Aquest és, doncs, el seu argument, el qual, amb un ritme que mai decau ni es fa pesat, recrea un western que es pot ben bé catalogar de poc clàssic i en cert sentit transgressor i atrevit. I és que, a mesura que avança, es posa en relleu com La Belle està governada principalment per dones a causa d’un accident ocorregut a la mina on va perdre la vida quasi tota la part de subpoblació masculina. Arribat un punt, quan fins a aquell tranquil paratge arriba la notícia que Griffin i els seus sequaços s’hi dirigeixen, els veïns de la petita comunitat i voltants intentaran deixar recels i desconfiances de banda i defensar-se plegats. És aquí on una sorprenent Merritt Wever, en el paper de Mary Agnes, desplega tot el seu potencial com a actriu en tot moment vestida amb la roba del seu difunt marit i empunyant una escopeta com a símbol de la seva impecable determinació en la lluita per tot allò que li queda i estima.

Bàsicament, m’agrada que el dolent ho sigui molt (malgrat algun moment aïllat en què el personatge de Daniels, amb aires de reverend, mostra una gran humanitat que no deixa indiferent) i com evoluciona la relació cada vegada més estreta entre Roy i els membres de la família que l’acull. La part de la història que té a veure amb el xèrif de la Belle (interpretat per John Marcus “Scoot” McNairy, un altre tros d’actor amb algunes experiències curriculars en producció) també s’entrellaça de forma molt efectiva, cosa que arrodoneix el producte final. Per contra, per a mi, el duel Goode-Griffin denota una certa deixadesa en el guió i, per tant, el considero massa pobre o poc treballat. De ben segur que director i equip de scriptwriters podrien haver esmerçat una mica més de neurones i treure-hi més suc o substància cinematogràficament parlant. Tampoc m’hi agrada l’abús de canvis en la paleta de colors (virant cap a una d’excessivament pàl·lida) que el bo d’en Frank dona repetidament a la cinta per remarcar els flashbacks que es van intercalant al llarg dels capítols per explicar-nos la història passada del poble i dels seus personatges principals (no calia ni de bon tros, però vejam què us sembla a vosaltres).

En resum, Godless parteix d’una interessant premissa que li permet reformular (en part i de manera força audaç) el western en tant que dona la majoria del protagonisme, força i enteresa principalment als seus personatges femenins. En el llibret de Frank, guionista també de la interessant Logan de la saga X-Men (2017), les dones hi sobresurten empoderades i valentes, capaces de fer ombra fins i tot al més rude dels cowboys. Podem dir, doncs, sense perill d’equivocar-nos, que aquest és un western de caràcter feminista. A més, el ritme narratiu, l’ambientació, unes interpretacions més que convincents i plenes d’encerts, una lluita col·lectiva final molt ben rodada i uns plans de les grans planúries de l’oest americà extraordinàriament bells i bucòlics ho fan encaixar tot molt bé. Crec que a Jeff Daniels tampoc l’havia vist mai en un paper de gran malfactor com acaba sent Frank Griffin. Jeff, la veritat és que ho brodes! A propòsit d’això, la meva més que sincera recomanació perquè la gaudiu tots aquells que us declareu indiscutibles amants del western.