Potser ja tocava que algú s’atrevís a explicar la història d’Antoni Benaiges, el mestre Benaiges, qui va exercir de docent nacional i un dels promotors de les tècniques Freinet a Espanya, un mètode educatiu d’un pedagog francès. El maestro que prometió el mar (2023) és una pel·lícula que ens explica el drama històric que va ser el desenllaç de la vida del mestre. Dirigida per Patrícia Font a partir d’un guió d’Albert Val, el film està basat en el llibre homònim de Francesc Escribano.
La pel·lícula segueix la història d’Antoni Benaiges, un jove mestre de Tarragona que, abans de la Guerra Civil, va ser destinat a Bañuelos de Bureba, un petit poble de la província de Burgos. Benaiges va revolucionar l’educació a Bañuelos amb el seu innovador mètode pedagògic, que posava l’accent en els interessos dels alumnes i la participació de les famílies. La pel·lícula està dividida en dos temps: el present, en què una jove anomenada Ariadna (Laia Costa) investiga la història del seu avi, que va ser alumne de Benaiges; i el passat, que narra la vida de Benaiges (Enric Auquer) a Bañuelos. De la mateixa manera que el temps es divideix, també ho fa la llengua, ja que el film està gravat en català i castellà i, emulant el que és la normalitat, en funció de cada escena, es va barrejant un idioma o l’altre.
El maestro que prometió el mar és l’homenatge que es necessitava a una figura transcendental per entendre, no només la guerra, sinó també el pensament crític, ètic i l’extermini. Així doncs, no és d’estranyar que el film explori temes tan evidents com la memòria i la importància de recordar el passat (això ho podem veure en el moment en què l’Ariadna s’obsessiona per trobar el seu besavi), l’educació i l’impacte que pot tenir un bon mestre en la vida dels seus alumnes (Benaiges va ser un mestre inspirador que va canviar la vida de molts habitants de Bañuelos) i la guerra i la repressió en una societat empresonada dins d’ella mateixa i controlada per un règim que cada vegada guanya més adeptes. És així com el film no s’està gens de criticar amb duresa el règim franquista i el silenci imposat a tothom que no pensés de la mateixa manera.
Enric Auquer (Quien a Hierro mata, 2019) ofereix una interpretació magistral d’Antoni Benaiges. L’actor català em va deixar força impressionada amb un accent gallec al film mencionat entre parèntesis en aquest mateix paràgraf i ara ens desplega la seva capacitat per parlar en castellà amb un fort accent català tarragoní. Com a lingüista, deixeu-me que elevi aquest do. Ara bé, no és només l’única virtut de l’intèrpret que és capaç de traslladar a l’espectador l’entusiasme, la por, el rebuig i l’energia. A l’altre fil argumental hi trobem una magnífica Laia Costa (Un amor, 2023) a la pell d’un personatge que costa més de creure’s. La interpretació de l’actriu, com ja ens té acostumats, és sincera, honesta, profunda i colpidora. El problema rau en la seva trama i els motius que empenyen l’Ariadna a fer el que fa. Costa força de creure què la mou i per què actua com ho fa.
Patricia Font, amb una direcció delicada i sensible, capaç de crear una atmosfera evocadora que transporta el públic al passat i Pau Vallvé, amb una banda sonora sòbria i emotiva, fan que siguin pocs els elements que grinyolen en aquest film més enllà dels que ja hem comentat. Haurem d’esperar ara quina sort els ofereixen els pròxims Premis Gaudí, ja que aspiren a 6 guardons.
