Diuen que la glòria és pels valents, i la veritat és que cada cop estic més a favor d’aquells que arrisquen, que proposen coses noves, d’aquells a qui els agrada saltar-se les normes i caminar per camins intransitables, per on molt poca gent circula. Amb tota seguretat, la crítica o fins i tot el públic en general, deixarà per terra la nova proposta cinematogràfica de James Franco. L’enfant terrible de Hollywood per alguns, un visionari amb aires de grandesa per altres, però del que estic segur és que Franco te més coses a dir en el món de la direcció que no pas en la seva faceta interpretativa. És veritat que fins ara la seva carrera darrera les càmeres com a mínim ha estat irregular, però no em cansaré de dir, que en més o menys encert, Franco intenta buscar sempre nous aires en cada pel·lícula que dirigeix.

En aquesta ocasió, s’ha decidit per adaptar a la gran pantalla la novel.la homònima de Steve Erickson Zeroville, un retrat fosc, emboirat i fantasmagòric del Hollywood dels anys 60 i 70. Segurament pensareu que Tarantino ja s’ha avançat a Franco amb això dels homenatges a Hollywood i al cinema, però no siguem curts de mires, ja que Zeroville va molt més enllà d’homenatges i referències cinèfiles. Probablement s’acosta més als baixos fons de sexe i drogues que David Robert Mitchell (It follows) ens mostrava a Under the Silver  Lake, que no pas a la oda Tarantinesca de Once upon a time in a Hollywood. A Franco li va la marxa, fa el que li passa pel cap i al meu parer ho fa força bé, i sinó em creieu, mireu-vos Disaster artist. Amb l’excusa d’un noi que arriba a Hollywood amb la intenció de fer-se un lloc al món del cinema, és capaç de construir un relat que t’hipnotitza ja sigui per la seva falta de sentit en algunes ocasions, o per les seves imatges entre l’univers de Nicolas Winding Refn (Drive, The neon dèmon, only god forgives), David Lynch (Mulholland drive, Inland empire,  The straight history) i una sobredosi de LSD. Zeroville és l’art del cinema en estat pur, no massa ben fet, però en definitiva art, que ens descobreix les entranyes del món cinematogràfic i ens obre les portes a un malson de vici, egos i autodestrucció. Franco estima el cinema, per aquest motiu el retorça i l’exprimeix al màxim en aquest aquelarre de sensacions que pretén ser la pel·lícula. A priori res té sentit , però mica en mica tot encaixa en un imaginari que, o segueixes com a fidel devot o acabes per desconnectar per tal que les neurones no t’acabin explotant. Un viatge al·lucinogen a la història del cine amb constants referències als clàssics que han fet gran aquest art, perquè el nostra protagonista Ike Jerome (James Franco) no és un fan de les pel·lícules, és un sociòpata del cine, un visionari capaç de veure a la gran pantalla els detalls que les nostres mal acostumades ments no poden veure. Vikar veu més enllà de les imatges i entén el cinema com una religió, com una eina de redempció  a una vida passada perturbadora, una forma d’encaixar en un món que no és per ell i que viu a través de la mirada dels seus gran ídols Montgomery Clift i Elizabeth Taylor a la pel·lícula de George Stevens  A place in the Sun. I tot això acompanyat d’un repartiment eclèctic com demanda la proposta. Seth Rogen, Megan Fox, Will Ferrell, Dave Franco, Joey King, cada un més excèntric que l’altre, però que encaixen a la perfecció en aquesta tonalitat de comèdia àcida i irreverent que Franco pretén donar a Zeroville. T’angoixes, rius, passes por, tornes a riure, respires i de nou més angoixa. Una muntanya russa d’emocions sense gaire sentit però que és posen d’allò més bé quant la teva única intenció és deixar-te portar per un viatge de metacinema o metanfetamina, encara no ho he decidit.

Zeroville no és per tothom, però es una imperfecció necessària dins d’un univers cinematogràfic sovint massa acadèmic i subjecte a les normes. Deixeu-vos portar per la mirada malaltissa d’Vikar Jerome, balleu a ritme de I Wanna Be  Your dog com ho fa ell en el mateix CBGB. En definitiva, doneu una oportunitat a Zeroville, potser només així, James Franco acabarà trobant el seu lloc al sol. Vosaltres ja m’enteneu.

AnteriorEL LLIBRETER RECOMANA… ‘Un cor massa gran’
SegüentUns Emmys 2019 molt repartits
Avatar photo
Elèctric de professió, però cinèfil de vocació. Soc un amant de la història i ocupo les hores perdudes entre pel·lícules i lectures. Aficionat radiofònic, m'agrada perdre'm pel món de les ones, però si realment em voleu trobar, dins d'un cinema m'haureu de buscar.