Dia 34 sense escriure la crítica de The Whale. A redacció em volen matar. El que ells no saben és que porto sumit en una mena trànsit emocional que m’impedeix pensar res de bo. Com que això ja passa de taca d’oli i m’han comunicat aquest matí que o em dedicava a fer la meva feina o m’acomiadaven, m’he vist obligat a forçar les connexions sinàptiques per intentar avaluar aquest moment de crisi personal que em manté tan improductiu.
Tot va començar quan no vam poder seure a les butaques que volíem. La pel·lícula es veia malament i vaig començar la sessió completament descol·locat. La cinta, d’Aronofsky, al cap de deu minuts de metratge ja et planteja tot el que passarà. Tot i res en un sol espai tan sobrecarregat com una entrevista de Tarkovsky conduïda per Jodorowsky, i tan a vessar de paperassa i fang acadèmic com el farciment de les pròtesis de Brendan Fraiser, que només de començar la cinta ha vist com la una pallaringa mal feta ha quedat interrompuda per les insolències d’un jove predicador de l’església de l’Apocalipsi.
Per un moment, penso que això fa riure, però de cop m’adono que res del que està a punt de passar fa riure. Sóc l’única persona que ha captat el to malament, segurament pel collons de butaques mal centrades. L’espai segueix sense canviar i l’ambient es va tensant a un ritme d’allò més trepidant…ment flegmàtic. El protagonista no només té obesitat mòrbida, sinó que se li ha mort el promès recentment, té una filla amb qui no es parla, la seva exdona l’odia a mort, cada dues vegades que respira li està a punt d’agafar un infart, és professor de literatura i no pot deixar de llegir un assaig sobre Moby Dick. Ja veieu que tot són alegries.
La pel·lícula s’acaba amb ell morint havent resolt tots els problemes que tenia.
Vaig sortir del cinema arrossegant-me com un llimac intentant escapar d’un tsunami de sal. I encara així, em demanen que faci això.
Doncs què voleu que us hi digui? M’estranyaria molt que Brendan Fraser no guanyés l’Oscar, el guió em va agradar i m’ha tingut tot aquest mes sense poder escriure per sobrecàrrega emocional. Potser l’error va ser anar a veure la setmana següent The Banshees of Inisherin. Quina altra patacada de tristor. Si la humanitat no està sumida en un estat absolut de derrota—perquè d’altra manera no s’entendria que exclusivament es premiï aquest tipus de cinema— potser és que realment em mereixo que em fotin fora. He perdut facultats. Ja no sé veure quins són els límits del drama. Serà que han desaparegut per a tothom menys per mi.
Si desaparec, no em busqueu. Estaré veient slashers. Necessito unes vacances.
