Era 1993 i tenia deu anys acabats de fer quan es va estrenar la que havia de ser una gran pel·lícula sobre Mario i Luigi, els germans lampistes més famosos del món gràcies a Nintendo. Però Super Mario Bros, per moltes raons, va esdevenir un autèntic despropòsit i ni tan sols actors de la talla de Bob Hoskins, John Leguizamo o Dennis Hopper van poder fer res per evitar que sigui considerada una de les pitjors pel·lícules de la història. I pels qui la vau veure en la seva època, creieu-me: és pitjor del que recordeu.
Potser per això hem hagut d’esperar trenta anys per què Nintendo, i més concretament el creador de Mario i Luigi, Shigeru Miyamoto, hagin decidit concedir llicències dels seus personatges i videojocs per nous projectes cinematogràfics. Però els èxits recents de pel·lícules basades en videojocs com Sonic the Hedgehog, i per què no dir-ho, l’auge esplèndid de què gaudeixen els jocs retro de Nintendo aquest segle XXI, els han decidit a fer el pas. I curiosament, també gràcies a Super Nintendo World, un parc temàtic al Japó sobre l’univers Super Mario Bros construït i ideat amb Universal Parks & Resorts. I és que d’aquesta col·laboració amb el gegant cinematogràfic Universal, Nintendo i IllumiNation es van conèixer. Si no sabeu, IllumiNation és l’estudi darrere les entregues de Gru, Mi Villano Favorito i, per tant, dels divertidíssims Minions. Així doncs, ja podeu imaginar-vos que el resultat d’aquesta unió serà un producte amb garanties.
Quines garanties, però? És complicat. Primer, perquè com a gran jugador de videojocs de Nintendo des de ben petit, costa no gaudir d’una pel·lícula amb un amor especial pels detalls i les bromes contínues metarreferencials a l’univers Super Mario. I segon, perquè visualment és espectacular, però musicalment és per treure’s el barret. Brian Tyler, compositor de bandes sonores conegut per alguns films de Marvel, la saga Fast & Furious o aquells films a cavall entre la màgia i Mission Impossible, Now You See Me, no només va comptar amb la col·laboració i supervisió de Koji Kondo, el compositor darrere de les melodies icòniques dels videojocs clàssics de Mario i Luigi, sinó que el mateix Brian Tyler és un fan declarat d’aquests videojocs i la seva música i ha firmat una de les seves millors bandes sonores fins al moment: èpica, divertida, amb músiques i sons familiars perfectament encaixades que fins i tot ajuden a l’humor i a les bromes referencials del propi guió de la pel·lícula. En definitiva, tot el film és una oda a l’obra de Nintendo.
Però la pel·lícula té un problema. I és que, tot i que s’agraeix l’esforç per explicar un origen i un punt de partida mínimament coherent a un univers basat en l’absurd i en una cosa tan llunyana del cinema com és el gameplay (és a dir, que jugar en aquest univers sigui addictiu i divertit), narrativament, a banda dels genials moments tragicòmics del dolent Bowser (amb un immens Jack Black, sobretot si la veieu en versió original), i les escenes d’acció de la Princesa Peach (sí, sí, he dit escenes d’acció), la pel·lícula és una solemne “xorrada” i previsible. Alerta, que això no és necessàriament dolent, perquè quasi tots els videojocs de Super Mario expliquen la complexa i innovadora història d’un heroi salva una princesa del malvat que la té segrestada. Només que aquí l’heroi viatja per canonades, menja xampinyons que li atorguen superpoders, i ell i la princesa són els únics humans en un món en què els habitants bons són bolets i els dolents són tortugues. Exacte, no li busqueu un sentit perquè, siguem sincers, no en té. I aquesta Super Mario Bros Movie sap plasmar tan bé l’essència de jugar a jocs de Super Mario Bros que és literalment com mirar un videojoc sense jugar-hi amb totes les coses bones i totes les coses dolentes que això comporta.
Alguns diran que “oh, és que és una pel·lícula per a nens”, però no és una bona justificació. És com si el contingut infantil no pogués tenir qualitat i Studio Ghibli, Dreamworks o la mateixa IllumiNation han demostrat que això és una fal·làcia. No, la raó hauria de ser “oh, és que és una pel·lícula de la franquícia de Super Mario Bros”. Ras i curt. Simplicitat narrativa a costa d’un univers estranyament captivador, i on la nostàlgia i les autoreferències són la seva gran aposta. El film juga deliberadament i obertament a això, no se n’amaga pas: i jo sempre defenso que si un producte audiovisual dona exactament el què promet, és un molt bon producte.
Sí, el film és perfectament entenidor per qualsevol persona forana als videojocs de Nintendo, però no ens enganyem: no la gaudirà massa. En canvi, si has crescut amb els videojocs de Mario (incloent-hi la saga de videojocs de curses Super Mario Kart), estigues tranquil, perquè la pel·lícula és tal com te l’imagines. Absurda, infantiloide, divertida, i saturada de personatges cuquis i colors pastel. Els videojocs de Mario són literalment com aquesta pel·lícula, només que interactius. El context ho és tot, i en això a Nintendo són uns autèntics experts. I es nota.
És The Super Mario Bros. Movie una bona pel·lícula? Potser no, però sí que és la pel·lícula que els fans volíem que fos. I almenys per a mi, que la pel·lícula tingui un target d’audiència tan clar com són (som) els fans, és el major encert del film.
